Dubto molt que cap mitjà català —i molt menys encara cap mitjà espanyol— donin espai a una reflexió amplia i profunda com aquesta de Samir Bennis

 

La visió de Samir Bennis sobre la crisi colonial espanyola

Dubto molt que cap mitjà català ni cap partit del sistema com ara Junts, ERC, la CUP o els fantasmes espanyolistes del nou pujolisme Aliança Catalana i, molt menys encara, cap mitjà espanyol —especialment els més pròxims al PP, Vox i als sectors més castellanistes i identitaris del PSOE i Sumar— donin espai a una reflexió profunda com aquesta

Fa més de cinquanta anys que soc periodista i en fa trenta que em dedico a l’anàlisi geopolítica, especialment de l’Orient Mitjà i d’Euràsia. I avui, com altres vegades, intentaré fer una anàlisi geopolítica pròpia sobre una anàlisi geopolítica aliena: la reflexió que el politòleg, escriptor i antic assessor polític de les Nacions Unides Samir Bennis va publicar aquest dilluns, 10 d’agost de 2026, sobre la crisi de Ceuta i, per extensió, sobre la relació d’Espanya amb el Marroc i amb la resta de territoris africans i pròxims que encara conserva sota bandera espanyola.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 11-8-26

Coincidències i discrepàncies analítiques et al  

■ No coincideixo amb Bennis en tot. És un analista rigorós, però també és humà i, malgrat que viu i treballa des de fa anys als Estats Units, és d’origen marroquí. Les arrels, per molt objectiu que vulgui ser un analista, sempre acaben estirant i de vegades guanyen el torcebraç ideològic. Jo mateix no escric des d’una neutralitat asèptica: soc català i, com ell (i com molts marroquins nascuts en territoris africans sota “jurisdicció” espanyola) em considero un afectat històricament i en negatiu pel poder estatal espanyol i també (al llarg de 614 anys de reis castellans a Catalunya, des de l’engany de Casp, el 1412) del seu aparell repressiu i militar. Aquesta experiència condiciona inevitablement la mirada i fa que, personalment, entengui les seves tesis més del que no em concorden.

■ Precisament per això considero molt necessari difondre el text que ha publicat aquesta mateixa setmana. El motiu és senzill: dubto molt que cap mitjà català ni cap partit del sistema com ara Junts, ERC, la CUP o els fantasmes espanyolistes del nou pujolisme Aliança Catalana i, molt menys encara, cap mitjà espanyol —especialment els més pròxims al PP, Vox i als sectors més castellanistes i identitaris del PSOE i Sumar— donin espai a una reflexió profunda com aquesta. I ho dic perquè, davant la nova crisi africana, bona part de la professió periodística espanyola i catalana ha preferit la bilis, la cridòria patriòtica i el posicionament identitari abans que l’anàlisi, la memòria històrica i la voluntat d’entendre el conflicte de manera objectiva, o sigui, tal com l’haurien d’entendre i tractar els periodistes que, a més de l’armilla PRESS, també en tenen la formació.

■ Reitero que el text de Bennis no és intocable ni està exempt de punts discutibles. Però és una reflexió pensada, basada en fets i documents constatables amb una voluntat d’explicar els antecedents històrics i polítics de la crisi i d’examinar la responsabilitat espanyola en la relació amb el Marroc. I només per això ja mereix ser llegit, reflexionat i discutit sense els filtres patrioters i abrandats que tan sovint substitueixen el periodisme i el pensament crític.

Llegim-ne, doncs, el contingut:

“Abans de donar lliçons de moral als altres, caldria mirar amb la mateixa severitat la pròpia història”

Samir Bennis, PhD. Political analyst, writer. Publisher, Morocco World News. Former political adviser to the United Nations

“Des que ahir a la nit vaig publicar un tuit en què criticava l’actitud tendenciosa de les elits acadèmiques, mediàtiques i polítiques espanyoles envers el Marroc, així com la seva predisposició, sempre a flor de pell, a demonitzar-lo i desprestigiar-lo cada vegada que es produeix un sobresalt en les relacions entre els dos països, els meus comptes han estat atacats per molts espanyols.

Només cal llegir els seus comentaris per entendre que el problema de fons —el que sempre ha existit i que corre el risc de mantenir-se durant molt de temps— és la condescendència de molts espanyols vers els marroquins. Es comporten com a nous rics i semblen haver oblidat la història sagnant del seu país al Marroc.

Els espanyols no estaran mai en condicions de donar-nos lliçons de moral mentre no siguin capaços de revisar críticament el seu propi passat i disculpar-se pels crims comesos, començant pel tracte dispensat als musulmans que van romandre a la Península Ibèrica després de la caiguda de Granada.

Perquè tothom sap, i està àmpliament documentat, que quan va caure Granada hi va haver un acord entre els musulmans i els Reis Catòlics que els garantia que podrien romandre a Espanya i que ningú no amenaçaria ni la seva llibertat de culte ni la seva permanència al nou país. Tot i això, aquests compromisos van ser posteriorment traïts, cosa que va desembocar finalment en l’expulsió dels moriscos, entre els quals es trobaven avantpassats de la meva pròpia família. A això cal afegir-hi l’expulsió dels jueus el mateix any de la caiguda de Granada.

Després va venir la Guerra de Tetuan, imposada per Espanya al Marroc en un moment en què la mateixa Espanya travessava una profunda inestabilitat política, amb nombrosos canvis de govern en només uns quants anys. Espanya també intentava obligar el Marroc a cedir-li una part del territori adjacent a Ceuta, ja que la ciutat tenia una superfície molt exigua i no disposava de l’espai necessari per a una població en expansió.

Espanya va provocar així una guerra devastadora per forçar el Marroc a signar el Tractat de Wad-Ras, de 1860, mitjançant el qual el Marroc va cedir a Espanya territori addicional al voltant de Ceuta.

Després va arribar la Guerra del Rif i l’ús de gasos i armes químiques contra els marroquins, actes que constituïen una violació de les normes internacionals vigents en aquella època. I posteriorment va arribar Franco, que va portar desenes de milers de marroquins a participar en una guerra que no era la seva, utilitzant-los com a carn de canó.

I tot això sense esmentar la qüestió del Sàhara i el fet que Espanya —primer l’Espanya franquista i, posteriorment, la mentalitat tardofranquista que ha perdurat en amplis sectors de l’esquerra espanyola i de l’opinió pública en general— ha constituït durant més de cinc dècades un dels principals esculls que han impedit al Marroc tancar aquest afer d’una vegada per totes.

L’últim exemple d’aquesta rància actitud d’una part de les elits espanyoles envers el Marroc és el vot de la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats a favor d’una proposició de llei encaminada a facilitar la concessió de la nacionalitat espanyola als sahrauís nascuts al Sàhara abans del 1976 i als seus descendents.

Quatre anys després que el Govern espanyol expressés, per fi, un suport clar i inequívoc a la posició marroquina sobre el Sàhara, el Parlament espanyol es disposa ara a aprovar una llei que no farà sinó mantenir vives les vel·leïtats separatistes d’una part dels sahrauís i alimentar una controvèrsia que Madrid afirma, d’altra banda, voler tancar.

Amb l’adopció d’una llei que no només atorgaria la nacionalitat espanyola als qui van néixer al Sàhara durant el període d’administració espanyola, sinó que estendria aquest dret als seus descendents, Espanya no només estaria —des de la perspectiva marroquina— atorgant legitimitat política al separatisme, sinó també interferint en un afer que el Marroc considera directament relacionat amb la seva integritat i amb la unitat indivisible del poble marroquí.

Aquest comportament no és propi d’un país que pretén presentar-se com a amic i soci privilegiat del Marroc, sinó més aviat el d’un país que sembla obstinat a col·locar, de manera insidiosa, nous obstacles en el camí del Marroc i impedir-li tancar definitivament aquest capítol.

Per això hi ha un greu problema d’entesa entre espanyols i marroquins, alimentat en bona mesura per la manca de respecte que massa espanyols continuen mostrant envers els marroquins. Mentre els espanyols no tractin els marroquins amb el respecte degut a un poble veí, a una nació multisecular i a un Estat la història del qual és anterior a la de l’Estat espanyol modern, serà molt difícil construir una veritable entesa entre tots dos pobles.

El problema de fons és precisament aquesta condescendència: l’actitud dels qui es consideren superiors als marroquins i ara pretenen donar-nos lliçons de moral. I abans de donar lliçons de moral als altres, seria convenient mirar amb la mateixa severitat la pròpia història.”.

Annex de Santi Capellera: “i sobretot caldria que miressin Catalunya ben mirada i no s’atrevissin a dir ni fer segons què. Ni ells ni els seus vassalls interiors, alguns dels quals i de manera vergonyosa asseguren ser nacionalistes catalans”.