El manifest sobre l'Abstenció Massiva d'Encarna Parreño és el viu exemple i sense filtres del pensament i les tesis polítiques del professor Carles M. Espinalt
Encarna Parreño: una veu clara de l’abstencionisme
contra la mentida del nou processime orriolista
Ja fa segles que a Catalunya, les persones que han
sortit a la palestra política de l’aparent no res i en quatre dies tothom en
parla, és perquè el poder els encén els focus. N’hi ha d’altres, en canvi, que
fa molts anys que hi són, treballant, pensant i lluitant, però que aquest país
—tan generós amb els arribistes i tan garrepa amb els dissidents— s’entesta a
ignorar. I Encarna Parreño i López pertany a aquesta segona mena
Barcelonina, filla d’immigrants murcians i catalana de
pedra picada, va ser deixebla, com jo mateix, del professor Carles Muñoz
Espinalt, creador de la Ciència Psicoestètica i pensador d’una Catalunya amb
personalitat, caràcter i voluntat de ser. Espinalt no volia catalans
agenollats, resignats ni disfressats de víctimes eternes: volia ciutadans del
món amb una manera pròpia de presentar-se, de comportar-se i de governar-se. Un
senyor, deia —en una analogia molt encertada per retratar l’esclau català—, no
havia d’anar amb espardenyes sinó amb un vestit elegant i unes bones sabates.
Perquè la dignitat, en ell, no era una renúncia a la forma, sinó una manera de
dominar-la. I Encarna Parreño n’és aquest viu exemple aplicat a tota la seva
vida i pensament.
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista /
6-8-26
1. L’impuls obstinat d’una catalana amb les idees
clares
■
Encarna Parreño ha mantingut aquesta línia durant dècades. Com el seu mestre i
model Carles M. Espinalt (i al contrari del taujà botifler Jordi Pujol) ha
parlat, ha intervingut i ha defensat una independència sense permís de
Madrid ni dels seus administradors catalans. I també ha sostingut una
posició que avui molts consideren imprudent, antiquada o directament
incomprensible: l’abstenció activa.
■Personalment
comparteixo aquesta posició. I no pas perquè em sigui igual Catalunya, sinó
precisament perquè m’importa massa per continuar participant en aquesta farsa
electoral autonòmica, en què es demana als catalans que triïn quina
colla de botiflers ocuparà els escons d’una autonomia que va cap a la
perpetuïtat sotmesa a l’article 155 i administrada com una simple
delegació espanyola.
■ Ara
que el pujolisme (gràcies a Salvador Illa que malda per una Catalunya regió
espanyola) es recicla, es ramifica i torna a posar actors damunt
l’escenari —avui sota les sigles d’Aliança Catalana per
molt que uns i altres ho neguin—, l’abstenció és més necessària que mai.
No es tracta de regalar els escons als altres, com repeteixen els professionals
de la por. Es tracta de no continuar legitimant un marc polític que ja
fa una dècada que va ser rebentat pel Primer d’Octubre i que queda
moltes pantalles enrere, malgrat que els partits l'han reconstruït amb una
rapidesa admirable sobretot perquè hi ha cadires, sous i paguetes pel mig sense
les quals coses, aquestes formacions no són sostenibles ni dues setmanes.
■Per això el nou pujolisme de la farsant Orriols i els
seus ideòlegs espanyolistes corre cada setmana a obrir noves seus i a muntar
desenes de paradetes (de quatre gats la majoria) per intentar vertebrar-se i
galvanitzar tot el país. I per això
mateix penso, tal com deia el meu literàriament admirat Josep Pla: "i això
qui ho paga?", perquè que em diguin que es fa amb les quotes dels
militants... Tinc 70 anys i en fa molts que sé que els reis són els
pares. I, en aquest cas, mai millor dit.
■
Encarna Parreño ho defensa amb el seu estil directe, contundent i sense
gaires concessions. Quan llegiu el seu text, que òbviament incloc a
continuació, hi copsareu el nervi, la tesi i la indignació.
El publico perquè crec que la seva veu mereix ser més coneguda encara i
perquè, en un país que només reconeix els qui segueixen el corrent del poder, cal
reivindicar, sobretot, els qui han nedat tota la vida contra corrent defensant
les tesis i ideals en què creuen i destapant les mentides arribistes, especialment les del pujolisme sipai.
Llegiu-la.
I no us limiteu a preguntar-vos si esteu d’acord amb ella o no. Pregunteu-vos
si el vostre vot serveix per canviar el marc o només per mantenir dempeus el
decorat que ens narcotitza i immobilitza des que el dictador espanyol
va morir en pau al llit després de més de mig segle de crims i atrocitats, i
els seus hereus van designar els pocavergonyes que han manat 50 anys més i que
intenten pertot perpetuar la farsa.
ABSTENCIÓ MASSIVA!
Manifest d’Encarna Parreño
El
Marroc sap, com ja va demostrar el 1975 amb la Marxa Verda, que
l’Estat espanyol es troba en un moment crític. Per això llança la seva ofensiva
sobre Ceuta i Melilla.
El que rebem no és immigració, sinó una conseqüència
més de la guerra sorda entre el Marroc i Espanya.
I
resulta que, després d’un plebiscit que vam fer i guanyar [ja
fa gairebé una dècada], ara nosaltres anirem a votar massivament per una
autonomia que no tenim? Què és, l’article 155?
I
si aquest fals escenari encara es manté dempeus és perquè tenim una colla de
cagats en aquell cau [del Parlament regional espanyol], incapaços d’estripar
les actes de diputats, mentre al carrer adobaven els seus votants i perseguien
un president calumniat de terrorista.
S’estimaven
més les paguetes que la dignitat, la valentia o Catalunya. I quan dic tots,
vull dir tots. Àdhuc Aliança Catalana.
Així
doncs, també Orriols és còmplice del nomenament d’Illa. Perquè
només ell podia ser president: nosaltres no tenim ni Estatut, ni autonomia, ni
res. Només tenim una administració espanyola que cau a trossos, i
només un botifler a les ordres de l’imperi podia representar-la.
Tancar aquell cau de tifes hauria posat en evidència
el fracàs de la Transició i ens hauria dut de facto a la ruptura política. El Primer d’Octubre vam rebentar la seva Constitució
i el pacte que havien fet d’esquena als catalans.
Diuen
que cal votar perquè els altres no omplin els escons amb les seves tifes.
Però us penseu que Espanya, en la situació crítica en què es troba,
permetria que s’hi presentés un nou Macià?
No
n’heu tingut prou, amb l’“espanyol de l’any”, també conegut com a Pujol, i amb
tots els seus deixebles? Ja heu oblidat allò que va dir: “Si jo caic,
cauran tots els nius”?
És
per això que ha sorgit un nou arbre, anomenat Aliança Catalana?
Hi
ha una manera millor de recolzar l’enemic que continuar votant botiflers perquè
són “dels nostres”? Us penseu que Aliança Catalana ha aparegut per
mèrits propis en aquesta dictadura?
Us dominen, no pas perquè tinguin la força, sinó
perquè tenen la vostra por.
I
recordeu que ningú no s’integra en un país de cagats.
Encarna Parreño
