Els catalans hem de recordar que durant els anys 60 i 70 (ni Sílvia Orriols ni Aliança Catalana en parlen mai) van arribar un milió de forans que avui són més de tres milions

Ceuta i Melilla, les dues darreres colònies europees a l'Àfrica a punt de la descolonització

Quan Aliança Catalana defensa que la immigració no és necessària, està fent psicologia inversa i repetint el fals argumentari per, precisament, mantenir i reforçar el model actual

Fa més de cinquanta anys que exerceixo la professió periodística i d’anàlisi política i geopolítica, i en aquest temps he vist prou conflictes colonials per saber quan s’acosta un final de cicle. Ara, en el context de la guerra dels EUA i Israel contra l’Iran i després de la negativa de Pedro Sánchez a donar avituallament i bases aèries als aliats de l’OTAN, el “sopar fred” de la revenja arriba en forma de nova marxa verda sobre Ceuta i Melilla. No és un caprici improvisat, sinó l’últim capítol d’una reivindicació marroquina ininterrompuda des del segle XV: de la presa de Sebta (Ceuta) pels portuguesos el 1415, passant pels setges de Moulay Ismaïl i les guerres del XIX, fins a la inscripció del dossier al Comitè de Descolonització de l’ONU.

Avui, fins i tot el Congrés dels EUA consigna en el seu informe de seguretat nacional que Ceuta i Melilla són situades en territori marroquí i encoratja Espanya i el Marroc a negociar-ne el futur estatut, mentre el projecte Qantara Med connecta directament l’energia marroquina amb la xarxa francesa esquivant la península espanyola. Tot plegat evidencia que aquestes dues ciutats enclavades al Marroc, econòmicament dependents de subvencions espanyoles i europees i heretades d’un vell model de comptadors colonials, són avui els darrers vestigis europeus en sòl africà i que la seva descolonització ja ha entrat, silenciosament però de ple, en la fase final. Per això partits com els arribistes d’Aliança Catalana defensen els posicionaments espanyols, (ho diguin explícitament o no) perquè si s’acaba la immigració clandestina, se’ls acaba el discurs anti immigració i la moma esperada de les poltrones quan facin fora l’altra lleva de pujolistes corruptes com Laura Borràs et al, l'any 2027, o en això confien.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 1-8-26

1. El Marroc, boc expiatori de la política migratòria espanyola

■ El Marroc com a boc expiatori i la Unió Europea com a víctima col·lateral de la política pro immigració d’Espanya, que té com a imants per als immigrants clandestins els dos enclavaments de Ceuta i Melilla, situats en territori marroquí.

■ La política migratòria espanyola, unilateral i sense concertació amb la resta de països europeus, és criticada regularment pels seus socis de la Unió Europea, que consideren, amb raó, que exerceix un important efecte crida, en atreure fluxos massius d’immigrants clandestins procedents de tota l’Àfrica i de la regió MENA. Uns fluxos encara més facilitats per la laxitat de les autoritats espanyoles i per l’existència dels dos enclavaments situats en territori marroquí, que actuen com a potents imants. Per això Europa aprofita l’avinentesa i diu PROU!

■ El Marroc es troba així, a causa d’Espanya (i no tinc cap recança de dir-ho clar i català, que a la Catalunyeta pujolista ploranera i hipòcrita no som els únics que patim el fenomen) també inundat d’immigrants clandestins procedents de l’Àfrica subsahariana, mentre que la resta d’Europa acaba rebent, tard o d’hora, aquests fluxos, que per Espanya només hi transiten (la majoria) durant el temps necessari per ser regularitzats, amb l’objectiu posterior de reunir-se amb familiars o instal·lar-se en països europeus més rics.

■ El Marroc, doncs, serveix de boc expiatori fàcil per a les polítiques espanyoles, tant de dreta com d’esquerra, que, en realitat i amb plena consciència, duen a terme una política que facilita la immigració clandestina per al benefici de l’empresariat d’alt nivell i, al damunt, se’ls criminalitza posant-los tots al mateix sac dels delinqüents, com fan els supremacistes d’Aliança Catalana i la seva barbollaire Sílvia Orriols, en un clar exercici d’hipocresia (també institucional) en què la resta callen i fan les crítiques mínimes i fan veure que la veten comunicativament. Quina colla de pocavergonyes.

■ El Marroc es troba, d’aquesta manera, enfrontat a un augment sense precedents dels fluxos migratoris procedents de l’Àfrica subsahariana i també ha de mobilitzar considerables recursos humans, financers i de seguretat per lluitar contra les xarxes de passadors, desmantellar les xarxes criminals i assegurar els seus milers de quilòmetres de fronteres terrestres i marítimes.

■ La vigilància efectiva de les fronteres exteriors recau, en gran mesura, sobre les forces marroquines, així com sobre Frontex, les operacions de la qual contribueixen a limitar les sortides cap a Espanya.

2. Regularitzacions massives i un efecte crida que traspassa fronteres

■ Sota el govern socialista de Pedro Sánchez, diverses reformes han facilitat la regularització massiva d’immigrants clandestins. El govern espanyol estimava inicialment que uns 500.000 il·legals i sense documentació que regularitzés el seu estatus podrien beneficiar-se d’aquestes mesures al llarg de diversos anys, però algunes avaluacions off the record ja avancen que més d’un milió de clandestins han presentat sol·licituds.

■ Les autoritats espanyoles han reconegut, a més, l’existència de fraus comesos per immigrants clandestins instal·lats en altres països de la Unió Europea, que s’han aprofitat de l’efecte crida per beneficiar-se del marc jurídic espanyol, més lax, i circular posteriorment amb facilitat per la resta de l’espai Schengen. I és aquí on la Unió Europea posa l’alto.

■ Empitjorant encara més el problema, aquest passat 29 de juny, el Tribunal Suprem espanyol ha prohibit els rebuigs immediats dels immigrants clandestins interceptats en alta mar mentre intentaven arribar nedant als enclavaments de Ceuta i Melilla. Una nova oportunitat i un nou efecte crida per a tots els immigrants il·llegals que desitgin arribar a aquests dos enclavaments des del Marroc.

■ Espanya disposa també d’un dels dispositius més oberts de la Unió Europea en matèria d’accés a la residència. El mecanisme de l’arrelament permet, sota determinades condicions de temps de permanència i d’inserció, obtenir un permís de residència després d’alguns anys de presència a l’estat. I és aquí on torno a incidir en les carallotades dels impresentables comediants Aliança Catalana, Jordi Aragones i la fregaterres i llepes del poder pujolista, Sílvia Orriols, que enganyen els catalanets crèduls i creients (com intenten fer els arribistes lladregots de somnis Junts i ERC, amb la seva miss Nogueras i el mister Rufián a Madrit) “dient que Catalunya tindrà competències en immigració”... Va home, va!

■ Encara no havia citat els procediments de reagrupament familiar, que són facilitats i diverses categories d’estrangers poden accedir progressivament a la residència permanent i, fins i tot, a la nacionalitat espanyola. Recordem que els ciutadans de l’Amèrica Llatina, de les Filipines i de Guinea Equatorial poden sol·licitar la nacionalitat espanyola després de només dos anys de residència legal. I els catalans hem de recordar que els anys 60, i sense perjudici de ningú en concret, gràcies al milió de forans que ens van arribar durant els anys 60 i 70, ara els seus descendents ja són més de tres milions en total que han nascut i viuen a Catalunya a causa d’aquest reagrupament que aleshores també es va donar. O sigui, que, catalans, anem pel mateix camí, que no sempre (ni molt menys) ha estat de flors i violes, tot i que una part dels arribats aleshores avui és plenament catalana i s’ha integrat a la societat que els va acollir i que avui és la seva. Però, ho reitero: només una part. Que quedi clar.  

3. Ceuta i Melilla, portes d’Entrada a la Unió Europea

■ Aquesta situació es veu encara més amplificada per l’existència dels enclavaments espanyols de Ceuta i Melilla, situats enmig de territori marroquí i envoltats d’aquest i d’aigües territorials marroquines. Aquests dos enclavaments gairebé exclusivament militars constitueixen, des de fa dècades, un potent factor d’atracció per als candidats a la immigració clandestina: una autèntica porta d’entrada a la Unió Europea, fàcilment accessible, fins i tot, nedant.

■ Després d’haver entrat relativament fàcilment als enclavaments, els immigrants il·legals poden accedir també amb facilitat a la península (en què hi ha Portugal, Gibraltar i Andorra, a més de l’estat espanyol) i, posteriorment, a la resta de la Unió Europea.

■ Els dos enclavaments actuen, per tant, com a punts d’atracció permanents en territori marroquí, mentre Espanya trasllada al Marroc una part molt important del cost humà, econòmic i policial de la contenció dels fluxos migratoris procedents de l’Àfrica subsahariana. Que d’això ningú no en parla, oi demagogs d’Aliança Catalana i peixatera del cove pujolista Sílvia Orriols? Per què de "les altres migracions" que pateix nostre país català mai no en parleu?

4. Envelliment, economia i dependència estructural de la immigració

■ La població de l’estat espanyol nascuda a l'estranger ja ha superat els 9 milions de persones, i representa gairebé el 20% del cens total. Sumant els fluxos d’immigració legal, els reagrupaments familiars, les naturalitzacions i les diferents onades de regularització, diversos milions de persones s’han instal·lat de manera duradora a l’estat al llarg dels últims vint-i-cinc anys, transformant profundament la demografia del país dels castellans i, com a conseqüència, també la dels territoris de les nacions que no són la castellana però que formen part (totalment o parcial) de l’estat espanyol.

■ Espanya figura entre els països més envellits del món, amb una mitjana d’edat pròxima als quaranta-sis anys. El seu índex de fecunditat se situa en 1,1 fills per dona, un dels més baixos de la Unió Europea i molt inferior al llindar de renovació generacional, situat en 2,1 fills per dona. I això, sobretot als catalans, ens afecta i perjudica molt greument.

■ La immigració és presentada, així, per nombrosos economistes i responsables polítics espanyols (molts assegurant el contrari però usant la psicologia inversa, com és el cas dels arribistes aprofitats d’Aliança Catalana) com una palanca indispensable per sostenir la població activa, finançar el sistema de pensions i compensar l’envelliment sense precedents de la societat espanyola.

■ Les necessitats estructurals de l’economia estatal també reforcen aquesta dinàmica. Sectors sencers com el turisme, l’hostaleria i la restauració, l’agricultura intensiva, la construcció, els serveis a les persones, la logística o algunes indústries manufactureres depenen en gran part (o totalment) d’aquesta mà d’obra estrangera.

■ Una part de les anàlisis considera que el manteniment d’un cost laboral relativament baix constitueix un factor de competitivitat per a l’economia espanyola, especialment en l’agricultura i per atreure DESLOCALITZACIONS procedents d’altres països de l’Europa occidental amb salaris més elevats. I així estem.

■ Com a mínim, si la cosa va pel camí que la gran majoria del poder global ja ha decidit (i aquestes dues ciutats africanes que fa 500 anys que estan colonitzades pels espanyols i abans una d’elles pels portuguesos, i no es pot colonitzar un territori d’algú i després dir que aquest algú no existia, com els fan als amazics amb Ceuta i Melilla o ens van fer als catalans amb la nostra nació el 1412, que “solo eran condados”, diuen... Però, “condados” de qui? hahaha) aquí quedarà finalitzada la descolonització, tot i que, tal com dic a principi, segur que algun dia es farà una col·lació sobre les Illes Canàries en algun debat sobre el tema. Si vivim, coses veurem. Siau.