La paradoxa del circ d'Aliança Catalana és que el suposat cordó sanitari i la cobertura mediàtica conviuen sense anul·lar-se, i Orriols ho sap molt bé
Les topades parlamentàries i les “sancions”
proporcionen Silvia Orriols, fins fa poc la cap més visible d’Aliança Catalana,
imatges fàcils de difondre, per la qual cosa i segons la meva experiència
periodística i d’anàlisi política, lluny del fet contrari i de la seva queixa
constant al respecte, la seva projecció mediàtica ha crescut al mateix temps
que ho feia la seva influència política, tot i que el soroll del plenari conviu
amb una participació molt baixa en les comissions, ja que les dades disponibles
qüestionen la seva activitat institucional. Recordem que és batllessa de Ripoll
i diputada al Parlament de Catalunya, i que arreu no s’hi pot ser si es vol fer
la feina i no només difondre que es fa i no fer-la.
El líder més vetat i més
entrevistat: anem a pams
Sílvia Orriols ha trobat en el
cordó sanitari una crossa política. Com més denuncia que el sistema la vol
silenciar, més fàcil li resulta presentar-se com l’única veu insubmisa de la
cambra. La queixa contra el suposat veto deixa així de ser una reacció puntual
i es converteix en un element central del seu relat.
Però el mateix relat topa amb una
evidència difícil d’ignorar: Orriols surt cada dia als mitjans. La seva
presència no ha deixat de créixer des que va arribar a l’alcaldia de Ripoll i,
posteriorment, al Parlament. Ha estat entrevistada per Catalunya Ràdio i RTVE
Catalunya, i també ha concedit entrevistes a mitjans de Madrid com El Mundo i
OK Diario, a més de Crónica Global i altres capçaleres.
El febrer del 2024, El Mundo ja li
va dedicar una portada quan encara no s’havien convocat les eleccions
catalanes. El 2026, La Sexta va emetre un reportatge sobre ella amb el
provocador títol Sílvia Orriols: la xenófoba que odia a España. I el mateix mes
de març, Catalunya Ràdio la va entrevistar de nou, en una conversa que la
mateixa emissora va presentar dins d’una cobertura crítica del seu discurs.
Per això, no sembla rigorós parlar
d’un cordó sanitari mediàtic general i permanent. El que pot existir és una
forma selectiva de distància: alguns mitjans eviten convertir-la en una
interlocutora política ordinària, mentre altres la busquen precisament perquè
genera conflicte, audiència o polarització.
No és el mateix silenciar una
política que entrevistar-la ni que sigui per fiscalitzar-la, exhibir-ne
l’extremisme o convertir-la en un fenomen mediàtic. Però el cert és que en tots
dos casos apareix als mitjans. On és, doncs, el cordó sanitari del que tant es
lamenta?
Santi Capellera i Rabassó,
periodista i analista / 21-8-26
1. El conflicte com a format
polític
■ La política comunicativa d’Aliança Catalana sembla
especialment adaptada al consum digital. Una intervenció contundent, una
rèplica irritada o una amonestació poden convertir-se en un vídeo breu,
fàcil de compartir i difícil de contextualitzar. El plenari ofereix el
decorat; les xarxes, la versió simplificada del conflicte.
■ Això no demostra que cada intervenció estigui escrita exclusivament per fabricar un clip, tot i que jo, Santi Capellera, periodista, tinc els meus dubtes: de més verdes n’he vist madurar treballant durant molts anys prop de l’inefable Jordi Pujol.
■ Sí que permet, però, observar una manera de comunicar basada en la confrontació, la frase taxativa i el relat de l’exclusió. Quan la resta de grups hi respon amb indignació, la discussió deixa de ser només parlamentària i es converteix en contingut per a l’audiència pròpia.
La topada no és un efecte secundari
de la seva comunicació: és sovint el seu principal producte polític.
■ La paradoxa és que el suposat cordó sanitari i la
cobertura mediàtica conviuen sense anul·lar-se. Mentre Aliança Catalana i
encara més cridanerament Sílvia Orriols denuncien que determinats mitjans no els
donen un tracte normalitzat, el resultat en balanç és que aprofiten cada
entrevista, cada reportatge crític i cada polèmica per mantenir-se en
primera línia.
2. Una sanció amb doble efecte
■ El Parlament va imposar a Orriols una amonestació
pública per una infracció lleu del Codi de conducta. La mesura no li retira
l’escó ni li impedeix defensar les seves idees, però estableix que la
llibertat d’expressió parlamentària no elimina les normes de respecte i
decòrum.
■ La qüestió política no és tant si una amonestació
pública li causa un perjudici immediat. El problema és que una sanció
institucional pot produir dos efectes simultanis. D’una banda, fixa un límit
formal a determinades conductes. De l’altra, pot ser presentada per la
sancionada com una prova que els altres partits volen impedir que parli.
El càstig administratiu pot ser
modest, però el seu rendiment simbòlic pot resultar considerable.
■ La sanció li permet reforçar un esquema narratiu
molt rendible: ella parla, el sistema s’espanta i les majories
institucionals intenten fer-la callar. En aquest relat, la sanció deixa de
ser la conseqüència d’un comportament sotmès a unes regles compartides i
passa a ser presentada com una condecoració del dissident.
■ Això no significa que el Parlament hagi d’evitar
qualsevol resposta davant expressions incompatibles amb el decòrum de la
cambra. Significa que les institucions haurien de ser conscients que, en
determinats casos, una resposta poc afinada pot alimentar exactament el relat
que pretenia combatre.
3. Més cobertura, no necessàriament
més suport
■ La projecció d’Orriols en els mitjans espanyols és
especialment significativa perquè contradiu la imatge d’una política
completament aïllada. El Diari ARA, per exemple ha explicat diverses vegades
que el seu interès mediàtic a Madrid ha anat a més i que, a banda de les
entrevistes, diversos influenciadors de l’extrema dreta espanyolista també
han difós el seu discurs.
■ Aquesta cobertura no respon necessàriament a una
voluntat d’afavorir-la. Alguns analistes hi veuen sobretot una combinació
d’espectacle, polarització i audiència. D’altres consideren que determinats
mitjans poden tenir interès a sobredimensionar el pes d’Aliança Catalana dins d'això
que alguns encara anomenen l’independentisme. Però també hi ha qui
rebutja l’existència d’un pla concertat i assenyala que els mitjans
simplement busquen fets noticiables.
■ Aquesta última explicació és probablement la més
difícil de rebatre: Orriols genera notícies perquè formula propostes
extremes, provoca respostes i ofereix titulars. La seva capacitat de
produir conflicte alimenta la seva presència mediàtica, i aquest fet
alimenta la seva capacitat de produir conflicte. O sigui, el peix que es mossega la cua, que em deia el
meu enyorat progenitor, senyor Santiago Capellera i Pallàs, quan de jovenet m'estava
ajudant a formar el caràcter i m'explicava què era una situació de la
qual no es pot sortir perquè la causa i l'efecte formen un cercle i es
repeteixen sense fi.
■ La cobertura crítica, però, no equival
automàticament a propaganda. Tampoc permet afirmar que els mitjans actuïn amb
la intenció d’afavorir-la. El mecanisme és més ambigu: Orriols genera
conflicte, el conflicte produeix audiència i l’audiència incentiva noves
cobertures.
■ Després, el seu entorn pot reutilitzar aquestes
peces per reforçar el relat del “tots contra nosaltres”. Potser no és
psicologia inversa en sentit estricte, però sí una possible apropiació
partidista de la controvèrsia.
4. La trampa de la publicitat
involuntària
■ Una notícia que pretén denunciar un discurs
pot acabar reproduint-ne les frases més efectistes. Una entrevista
crítica pot donar a una força minoritària una visibilitat que difícilment
obtindria amb publicitat convencional. I un reportatge que vol alertar sobre el
seu ascens pot convertir-la, per a una part de l’audiència, en una
figura encara més coneguda.
■ Com a periodista amb 50 anys de feina i molta
esgrima, puc dir clar i català que això no significa que la premsa hagi de
deixar d’informar sobre ella, com no ho fa i com queda constatat cada dia
del món des que Orriols és alcaldessa i diputada. I, de fet, el silenci
seria incompatible amb el dret dels ciutadans a conèixer una opció política
amb representació institucional. Però informar no obliga a convertir cada
declaració en titular ni cada provocació en una batalla d’última hora.
■ El criteri hauria de ser el mateix que amb qualsevol
altra força: contextualitzar les afirmacions, contrastar les dades, explicar-ne
les conseqüències i comprovar si les promeses tenen recorregut legal i
administratiu. Si més no, aquesta seria la pauta
correcta de qualsevol periodista per fer bé la seva feina.
El problema no és que Orriols
aparegui als mitjans; és que sovint la seva capacitat de provocar acaba
determinant l’agenda dels mitjans. I això no és joc net, es miri com es miri.
5. El soroll i la feina menys
visible
■ La principal feblesa del relat d’Aliança Catalana
apareix quan es compara el volum de les intervencions públiques amb la feina
parlamentària menys espectacular.
■ Un reportatge d’El País va documentar que la
formació no havia assistit a 99 de les 120 sessions de comissions celebrades
entre l’octubre de 2024 i l’abril de 2025. En el cas d’Orriols (i de Soberana,
l’altra diputada de la formació), el diari publicava que només havien
participat en dues de les 62 comissions legislatives a què pertanyien. En
dues.
■ Orriols i Soberana al·leguen que les comissions
coincideixen horàriament i que la seva líder ha de compatibilitzar l’escó
amb l’alcaldia de Ripoll. L’explicació pot descriure una dificultat real,
però no anul·la el problema polític: una diputada pot intervenir molt davant
les càmeres i participar poc en els espais on les lleis es treballen amb
discreció. Se’n diu propaganda.
■ Aquesta diferència també obliga a matisar la idea
que Aliança Catalana és simplement “inútil” al Parlament. Presentar
iniciatives, intervenir en els plens i condicionar l’agenda pública són formes
d’activitat política, encara que no es tradueixin en lleis aprovades. I, de
fet, aquesta que no es veu ni llueix davant les càmeres, és la veritable
feina parlamentària: no només pujar al cadafal per fer-se visible, la majoria de vegades deixant
el govern i els diputats d’altres partits a l’alçada de les sabates.
■ Per això, i personalment, crec que la seva eficàcia
comunicativa li dona molts més rèdits que la seva presència en el treball
ordinari de les comissions, que són conjuntes i serveixen per solucionar temes
d'interès comú.
6. La inutilitat que també pot ser
útil
■ La paradoxa d’Aliança Catalana és que una manca de
resultats legislatius pot ser convertida en un argument electoral. Si les
seves propostes són rebutjades, el partit pot atribuir-ho al bloqueig de la
resta. Si és sancionada, pot parlar de censura. Si no participa en
una comissió, pot justificar-ho per les incompatibilitats horàries o per
la seva responsabilitat municipal.
■ El relat queda protegit per tot arreu: quan no pot
aplicar el seu programa (que jo encara no he vist...), la culpa és del
sistema; quan és criticada, la crítica confirma la persecució; quan
és sancionada, la sanció es transforma en prova de valentia.
■ Aquesta és la seva possible “inutilitat útil” (pels
que l’han creat): no necessita demostrar que pot governar per mantenir una
identitat política; li pot bastar demostrar que no s’assembla als altres.
El conflicte permanent li permet conservar la distància amb les institucions
que, alhora, li proporcionen visibilitat, salari i altaveu.
■ El suposat cordó sanitari, per tant, no és un
silenci. És una disputa sobre el tracte polític i mediàtic que rep una força
amb tics molt extremistes dretans amb representació institucional. Alguns
actors intenten limitar-ne la normalització; d’altres la converteixen en
objecte d’entrevista, d’anàlisi o d’espectacle. I Orriols aprofita totes
dues coses.
■ Per acabar diré que per un polític no és ser gaire
honest comptar que els adversaris el situaran en el paper de víctima. Però,
molt em temo que —després de seguir la diputada Orriols durant gairebé dos
anys— mentre els seus opositors li'l continuïn oferint en safata, difícilment renunciarà
a interpretar-lo, aquest paper. I sap més el diable per vell, que per periodista.
