Amb una càmera, Reinaldo Colás enregistrava imatges de converses induïdes a nens de pràctiques monstruoses, ritus satànics i orgies que suposadament tenien lloc en un bar de Benicarló
La gran mentida virtual del Bar España de Benicarló encara el seu final als jutjats trenta anys després
El final d’aquest cas és la victòria moral de la veritat
d'una comunitat arrelada que es va defensar des del primer minut amb l'arma de
la decència i el coneixement mutu, i que ara veu com la justícia formal
ratifica allò que al poble ja se sabia des de finals dels noranta
Avui em ve molt de gust de contar
un cas que es tancarà i deixarà descansar moltes persones que han hagut de
viure la inquietud d’haver estat acusades i difamades falsament. Ho faig feliçment
jubilat i en plena llibertat de càtedra i d’opinió, però seguint la
professionalitat de la meva feina periodística que he respectat sempre i arreu
(durant 50 anys he treballat en mitjans tan reconeguts com la Cadena SER, la
COPE, Catalunya Ràdio, TV3, IB3 Ràdio i Televisió o diaris com Nació Digital o Ultima
Hora, entre altres) i he portat a terme
de manera rigorosa sempre i des del primer dia, tant si abordo les corrupcions
dels vergonyosos Pujol i família, els nous nazis catalans que per molt catalans
que siguin són nazis constatats, com els d’Aliança Catalana, o aquests
escabrosos temes com el d’avui, tots tan penosos però, periodísticament, obligatoris de narrar.
El conegut com a ’Caso Bar España' s'ha
convertit en el paradigma de la desinformació a l'Estat espanyol. Una macabra
teoria de la conspiració nascuda a finals dels anys noranta arran d'una
revenja personal, que va colpejar la reputació del municipi de Benicarló i
de les comarques del Maestrat i el Baix Ebre. Tres dècades després de la seva
fabricació, l'Audiència de Castelló de la Plana asseu finalment al banc dels acusats la
xarxa de tuitaires, bloguers i difusors que van multiplicar la infàmia a
internet, en un procés judicial pioner que torna a posar el focus sobre una
ferida col·lectiva que el teixit social autòcton va saber rebutjar des del
primer dia.
La gènesi d'una de les mentides més destructives de la
història judicial i mediàtica espanyola no es va cuinar en cap despatx oficial
ni en cercles de poder clànics, sinó a la rebotiga d'una cèntrica perruqueria
de Benicarló. L'artífex inicial va ser Reinaldo Colás, un home que regentava
aquest establiment i que arrossegava un historial profund de conflictes
familiars i un ressentiment obert cap a les institucions arran d'un tèrbol
procés de custòdia de la seva descendència. Mogut per un desig cec de revenja personal, Colás va començar a teixir un relat de ficció on denunciava que els
seus propis fills havien patit abusos, una brama inicial que la justícia va
investigar i va arxivar ràpidament en comprovar-se que no existia cap mena de
prova.
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 22-10-26
1. L’origen d’un deliri: la rebotiga de la perruqueria
■ Lluny d'aturar-se davant els successius arxivaments
judicials, el perruquer va decidir portar la seva invenció un pas més enllà.
Utilitzant el pis superior i la rebotiga del seu negoci de perruqueria, va
començar a citar menors en situació de vulnerabilitat per sotmetre'ls a falsos
interrogatoris dirigits. Amb una càmera de vídeo domèstica, Colás
enregistrava converses induïdes on instava els nens a repetir guions
preestablerts que incloïen descripcions de pràctiques monstruoses, ritus
satànics i orgies que suposadament tenien lloc en un establiment del municipi.
Aquelles cintes de vídeo es convertirien en la preuada "matèria
primera" que poc després alimentaria la pitjor brama de l'imaginari
conspiranoic estatal.
■ Per donar una pàtina de credibilitat a aquells
vídeos casolans, Colás es va aliar a finals dels anys noranta amb Antonio
Toscano, un personatge forà que acabava d'aterrar a la comarca del Maestrat.
Toscano es presentava davant tothom amb un currículum tan espectacular com
completament fals, atribuint-se les professions de periodista
d'investigació, criminòleg, psicòleg i advocat, afirmacions que molts dels
il·lusos habituals es van creure fil per randa. Després d'haver estat apartat
d'una organització no governamental dedicada a la protecció de la infància per
mètodes poc clars, Toscano va trobar en el relat del perruquer la plataforma
perfecta per projectar la seva figura de fals investigador, aportant
terminologia tècnica i una falsa metodologia professional que servia per
emmascarar el que inicialment només era el deliri d'un pare despitós.
■ Aquest binomi criminal es va acabar de tancar amb la
incorporació de Joaquín Crespo, un veí que, a diferència de Colás i Toscano, sí
que tenia vincles directes a la localitat, però que es movia en els marges de
la marginalitat i patia greus problemes de drogodependència. El paper de
Crespo va ser el d'intermediari i l'esquer perfecte a peu de carrer; a canvi de
petites quantitats de diners, regals o el subministrament de substàncies
estupefaents, s'encarregava de convèncer adolescents d'entorns desfavorits de
la zona perquè pugessin a la perruqueria a "declarar" davant de la
càmera. D'aquesta manera, el triangle format per la bogeria personal de
Colás, l'oportunisme de Toscano i la vulnerabilitat utilitzada de Crespo va
aconseguir fabricar el dossier de la mentida.
2. La tria del bar i l'ombra del
crim d’Alcàsser
■ L'escenari escollit per donar nom a la ficció va ser
el conegut com a Bar España, un restaurant de carretera humil i
corrent, com n’hi ha tants centenars, situat als marges de la N-340 al seu pas
per Benicarló. Els investigadors judicials i policials que van desmuntar la
trama van coincidir que la tria d'aquest negoci no va ser pas casual, sinó
fruit d'una macabra lògica propagandística. En tractar-se d'un local situat en
una via de pas de gran circulació de camions i viatgers, amb un moviment
constant de persones alienes al municipi, reunia les característiques
perfectes perquè qualsevol mentida sobre el que passava a l'interior pogués
sonar vagament plausible als ulls de qui ho mirava des de fora o des d'altres
províncies.
■ El moment temporal en què es va llançar la difamació
va ser decisiu per a la seva propagació. A finals de la dècada dels noranta, la
societat valenciana i estatal encara estava fortament traumatitzada pel
terrible crim de les nenes d'Alcàsser, esdevingut l'any 1992.
Determinats programes de televisió i certs sectors pseudo-periodístics d'àmbit
estatal havien alimentat durant anys la teoria que darrere dels assassinats
d'Alcàsser no hi havia només els delinqüents Antonio Anglés i Miquel Ricart,
sinó una suposada xarxa d'elits polítiques, empresaris i personatges poderosos
que gaudien de total impunitat per cometre atrocitats contra menors.
■ Colás i Toscano van ser plenament conscients
d'aquest clima de suggestió col·lectiva i van decidir sintonitzar la seva
invenció exactament amb la mateixa freqüència d'Alcàsser. Van començar a
difondre que el Bar España de Benicarló no era un fet aïllat,
sinó una autèntica "ramificació activa" d'aquella suposada estructura
oculta de poderosos que, segons ells, operava al País Valencià. En
vincular el nom del modest bar benicarlando amb el dolor i la paranoia de les
teories alternatives d'Alcàsser, van aconseguir que el seu relat saltés
immediatament de la categoria de disputa local a la d'un assumpte de
conspiració d'estat, multiplicant l'interès dels sectors més crèduls de
l'opinió pública.
3. L’antropologia com a escut: la
reacció de Benicarló i el Maestrat
■ Mentre la mentida començava a estendre's en
determinats fòrums clandestins de fora de la comarca, a l'interior de Benicarló
i a les veïnes Terres de l'Ebre i el Maestrat el bulo va
topar frontalment amb un mur infranquejable: el teixit social i humà d'una
comunitat fortament arrelada. Aquestes comarques es defineixen per estructures
antropològiques on la proximitat, el veïnatge i la memòria compartida funcionen
com un certificat de garantia social, la qual cosa puc assegurar per
experiència personal i coneixença familiar ja que la meva àvia materna
Francesca Pallàs i Pegueroles era d’Aldover i m’havia explicat molt bé el
tarannà d’aquelles contrades. Són nuclis etnològics en què tothom sap quina
és la història de cada casa, on es coneixen els avis, les finques i les
trajectòries de cada família, la noció de "saber qui és cadascú"
actua com una eina de protecció d'una eficàcia gairebé científica.
■ De manera immediata, les forces vives del poble i
els ciutadans arrelats ancestralment a la zona van activar un mecanisme de
defensa col·lectiva davant l'infundat atac que amenaçava de tacar el bon nom
del municipi i de la comarca. Des de les converses de cafè fins a les reaccions
de les institucions locals, es va fer evident una línia divisòria molt clara
basada en la noció d'arrelament. La societat de Benicarló sabia perfectament
que Reinaldo Colás era un professional arribat al poble feia anys arran de la
mobilitat laboral de l'època, un "vingut de fora" que, tot i regentar
un comerç cèntric, no formava part del tronc familiar de la localitat;
d'Antonio Toscano, la condició de complet foraster aliè a qualsevol realitat
valenciana o catalana era un fet evident.
■ Aquest filtre antropològic va fer
que la brama no tingués mai cap mena de credibilitat a nivell local. El poble
sencer veia diàriament el funcionament ordinari i transparent del Bar
España, coneixia perfectament els seus propietaris legítims
—treballadors de tota la vida de la comarca— i també era conscient de les
dinàmiques reals de la rebotiga de la perruqueria i de la situació de
marginalitat de Joaquín Crespo.
■ Després d’una feina d’investigació periodística
pròpia [com fa 50 anys que porto a terme de manera rigorosa,
sempre —i reitero allò que ja explico en el lid per si algú en té algun dubte—, tant si abordo les corrupcions dels vergonyosos Pujol i família,
els nous nazis catalans que per molt catalans que siguin són nazis (com els d’Aliança
Catalana) o aquests escabrosos temes, tots tan penosos de narrar] vull destacar
que els impulsors de l’interès comunitari de difondre a bastament i contundent l'afirmació “aquests
no eren dels nostres" no responia a un sentiment d'exclusió gratuït, sinó
a la necessitat vital de proclamar que la comunitat autòctona històrica i
cultural del Maestrat i el Baix Ebre eren totalment alienes a les perversions
inventades per aquells individus. El sentit comú de la proximitat va fer
pinya per protegir els afectats directes del territori.
4. Un rastre de destrucció humana:
les 57 víctimes de la infàmia
■ Tot i que a Benicarló la mentida
es considerava un afer delirant i tancat, les conseqüències per a les persones
assenyalades van ser devastadores a mesura que la bola es transformava en un
mite d'internet. La llista d'afectats directes s'enfila fins a més de 57
persones innocents, dividides entre alts càrrecs polítics de diferents signes
—com l'expresident Francisco Camps, Carlos Fabra, Mónica Oltra o Gabriela
Bravo— i una nombrosa llista de funcionaris públics, professionals de la
judicatura, policies locals i ciutadans corrents de les comarques de Castelló.
Els difusors anaven afegint noms de relleu de manera caòtica per dotar de
més morbo i transcendència la seva invenció.
■ Una de les persones que va patir amb més crueltat el
pes de la difamació va ser Gemma Perfecta Redó, la directora del
centre de menors del Baix Maestrat, situat a Vinaròs, d'aquella època, una
professional fortament arrelada i respectada a la comarca. El bulo la va
acusar falsament de "facilitar" els infants de la institució que
custodiava per a les suposades pràctiques delictives del bar. Malgrat que totes
les inspeccions van demostrar la impecable gestió del centre, aquesta dona
va haver de suportar dècades d'assetjament telefònic, pintades, amenaces de
mort i un terrible aïllament social cada vegada que algun usuari d'internet de
fora de la demarcació comarcal redescobria els vídeos de Colás i compartia
les seves dades personals.
■ El dany reputacional i econòmic també va colpir amb
duresa els legítims propietaris d’aquell modest bar de carretera, que van
veure com el nom del seu negoci es convertia de manera perpètua en sinònim de
pederàstia a les llistes dels cercadors d'internet. Famílies senceres de la
zona van haver de viure sota l'estigma d'acusacions monstruoses i absolutament
falses per les quals havien de donar explicacions a familiars o coneguts de
fora del territori que arribaven confosos per la informació que trobaven a la
xarxa. També es va veure afectat un capellà de la diòcesi de Tortosa que
exercia en localitats de la zona, una mostra més de com la brama disparava a
qualsevol institució de la comunitat per intentar desestabilitzar la pau
social local.
5. El salt a les pantalles: de la
brama de poble al monstre digital
■ El veritable drama d'aquest cas, i el motiu pel qual
s'està jutjant tants anys després, rau en el moment en què la mentida va fer el
salt de l'àmbit analògic al digital. Quan el material de vídeo gravat per
Colás i els dossiers redactats per Toscano van ser digitalitzats i publicats en
fòrums, blogs i xarxes socials a nivell de tot l'estat, es va perdre
completament el filtre de seguretat antropològic que havia protegit Benicarló.
Fora de la comarca, els internautes no coneixien la trajectòria dels autors
de la mentida, ni sabien qui era el perruquer, ni tenien referències de la honorabilitat
de les víctimes de la zona.
■ A internet, despullada del context de la realitat
geogràfica i humana del Maestrat, la història va començar a créixer com una
bola de neu incontrolable alimentada pel consum massiu de continguts de
misteri, conspiració i odi a les institucions. Desenes de creadors de
contingut, buscadors de clics i activistes digitals d'extrema dreta o de
sectors esotèrics van trobar en el "caso Bar España"
una mina d'or per aconseguir audiència. Durant més de dues dècades, la mentida
es va multiplicar fins a l'infinit a través de plataformes com YouTube, fòrums
com Forocoches i, posteriorment, perfils de la xarxa social X (abans twitter),
convertint-se en una veritat irrefutable per a milers d'usuaris desinformats.
■ La justícia va actuar en el seu moment contra
l'origen de la infàmia. Reinaldo Colás va ser detingut, jutjat i finalment
condemnat l'any 2008 a una pena de 15 mesos de presó pels delictes de denúncia
falsa, calúmnies i difamació, quedant plenament acreditat en seu judicial que
tota la trama era una completa invenció seva. Antonio Toscano i Joaquín
Crespo també van rebre el corresponent càstig penal per la seva participació en
els muntatges. No obstant això, tot i que els creadors ja havien passat pels
tribunals i les seves mentides havien estat desmuntades oficialment per jutges
i fiscals, el monstre digital que havien creat ja era independent i va
continuar viu a la xarxa durant divuit anys més.
6. El judici de 2026: justícia per
a la memòria del Maestrat
■ Aquest mes d'octubre de 2026, les sales de
l'Audiència Provincial de Castelló de la Plana acullen finalment el macrojudici
definitiu destinat a tallar de l'arrel les ramificacions digitals d'aquesta
gran mentida. En el banc dels acusats ja no s'hi asseuran els autors
inicials de la brama —ja jutjats en el seu dia—, sinó sis dels principals
difusors actuals d'internet. Es tracta d'administradors de blogs
conspiranoics, tuitaires i gestors de canals de vídeo que, de manera conscient
i malgrat l'existència de sentències fermes que declaraven la falsedat de la
trama, han continuat publicant, compartint i lucrant-se amb la difamació de les
víctimes.
■ La Fiscalia de Castelló de la Plana i les acusacions
particulars demanen penes molt severes per a aquests sis acusats, que en
alguns casos arriben fins als set anys de presó per delictes continuats contra
la integritat moral, calúmnies i injúries greus fetes amb publicitat.
Aquest procés judicial és vist pels experts jurídics com un cas pioner i de
gran transcendència a nivell de l'Estat espanyol per combatre penalment la
desinformació organitzada i establir jurisprudència sobre la responsabilitat
civil i penal de qui propaga fake news a les xarxes socials de manera
reiterada i conscient del dany que causa.
■ Més enllà del debat tècnic i de les penes de presó
que es puguin dictar, aquest judici representa el tancament d'una llarga ferida
per a Benicarló, el Maestrat i el Baix Ebre. És la victòria moral de la
veritat d'una comunitat arrelada que es va defensar des del primer minut amb
l'arma de la decència i el coneixement mutu, i que ara veu com la justícia
formal ratifica allò que al poble ja se sabia des de finals dels noranta:
que la dignitat d'una comarca sencera no es pot destruir a través de les
mentides d'una pantalla.
