«Por fin», podran recuperar el poder, tocar cuixa, tornar a ocupar ministeris, despatxos, empreses públiques i tota aquella xarxa de comandaments que la dreta espanyola enyora amb una impaciència gairebé física
La guerra pel poder espanyol ja ha
començat, però no tot s’hi val
Si se suposa que aquesta entelèquia
dita Regne d’Espanya és una democràcia, ja no hi ha de cabre el vell costum
autoritari de considerar que, quan no manen els de sempre, alguna cosa deu
estar trucada
«Por fin», proclamava el PP en una gran lona a
la seu del carrer de Gènova de la capital espanyola tan bon punt Pedro Sánchez va convocar les eleccions del pròxim 29 de novembre.
«Por fin», diuen en els seu eslògan de campanya. Per fi, creuen que (després de mil i un tripijocs i manipulacions de tota mena) ara sí, podran recuperar el
poder, tocar cuixa, tornar a ocupar ministeris, despatxos, empreses públiques i
tota aquella xarxa de comandaments que la dreta espanyola enyora amb una
impaciència gairebé física. Després de massa anys de sequera —com també passa
amb la seva versió catalana, la dreta pujolista reciclada en aquest engendre nazi/franquista/feixista i racista dit Aliança Catalana—, l’olor de poder els
ha accelerat el pols. Però una cosa és tenir ganes de guanyar les eleccions,
cosa absolutament legítima en democràcia, i una altra és començar a erosionar
les regles abans que la ciutadania hagi dipositat una sola papereta a l’urna.
Santi Capellera i Rabassó,
periodista i analista / 11-10-26
1. El «Por fin» i el que revela
■ No cal escandalitzar-se perquè el
PP celebri una convocatòria electoral. Qualsevol partit que aspira a governar
ha de voler guanyar. El problema no és l’alegria; el problema és allò que deixa
entreveure aquesta alegria. El «Por fin» no és només un eslògan de campanya: és
gairebé un sospir de qui considera que el poder li pertany per naturalesa i que
ha hagut d’esperar massa perquè uns altres l’administrin.
■ La dreta espanyola fa molts anys que no pot concentrar el control absolut de l’Estat. I aquesta absència de control explica
la pressa, els nervis i l’agressivitat de la precampanya. No és estrany que en
les democràcies madures l’oposició fiscalitzi el govern i aspiri a
substituir-lo. És sa. El que ja no és saludable és la idea que, si el govern
existent no els agrada, cal començar a posar en dubte les institucions que han
de garantir que la substitució es faci ordenadament.
■ Aquesta és la línia que s’ha traspassat amb el discurs sobre el vot per correu. Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunidad de Madrid, ha arribat a demanar que a ningú no se li acudeixi votar per correu. Santiago Abascal, president de VOX, ha recomanat votar presencialment perquè, afirma, que no es refia «absolutament de res» que pugui fer Pedro Sánchez. No han aportat cap prova concreta d’una manipulació del procediment. Han llançat la sospita, que és molt més barata, molt més ràpida i molt més difícil de desfer que una acusació formal.
2. El verí de sospitar sense proves
■ Hi ha una diferència elemental entre advertir d’una
irregularitat demostrable i construir una narrativa preventiva de frau.
La primera és una obligació democràtica: si algú veu una anomalia, l’ha de
denunciar, aportar proves i portar-la davant la Junta Electoral, els tribunals
o l’organisme que correspongui. La segona és una tècnica de desinformació:
s’insinua que el sistema pot estar manipulat abans dels comicis, de manera que
qualsevol resultat que no agradi ja neix sota sospita.
■ Avui no podem saber què passarà el
29 de novembre. Ni jo, ni cap periodista, ni cap verificador, ni cap dirigent
polític. Però sí que sabem una cosa: qüestionar el vot per correu sense
proves no protegeix la democràcia; l’embruta. I no perquè el vot per correu
sigui màgic o infal·lible, sinó perquè està sotmès a un procediment amb
identificació, custòdia, terminis, documentació, intervenció de Correus, meses
electorals i supervisió de les juntes electorals.
■ De fet, el mateix PP s’ha desmarcat (ni que hagi estat parcialment) de les incendiàries declaracions d’Ayuso. El portaveu dels populars, Borja Sémper, ha recordat que el vot per correu és un sistema «garantista», amb controls de la Junta Electoral Central, en què el PP té representació, i ha animat la ciutadania a votar per qualsevol via possible. És a dir: una part del partit encén la metxa i l’altra ha de sortir corrents a dir que, potser, no cal cremar la casa sencera.
■ Aquesta pràctica no és nova ni exclusiva d’Espanya.
La teoria del frau electoral sense proves ha estat recurrent als Estats Units,
al Regne Unit i a Alemanya. Funciona sempre igual: primer es posa en dubte
el procediment; després es mobilitzen xarxes, canals i missatges que repeteixen
la sospita; finalment, si el resultat no és el desitjat, la sospita es
converteix en una coartada política. Una investigació dels verificadors
espanyols Maldita.es ha detectat que les declaracions d'Abascal sobre el vot per correu s’han amplificat en diversos
idiomes i que ja circulen continguts generats amb IA que alimenten la idea d’una
possible tupinada abans que se celebri la votació.
■ No és cap broma. Les mentides electorals no
necessiten ser demostrades per fer mal: només necessiten circular prou
estona perquè una part de l’electorat deixi de confiar en allò que veu i en
allò que vota.
3. Fer trampes amb el relat
■ L’actual guerra pel poder no es
juga només en les urnes. Es juga en el relat previ, en les xarxes, en els
grups de missatgeria i en la capacitat de convertir qualsevol notícia
sensible en una arma emocional. La mort de Maria del Carmen Abascal, la
dona de 87 anys desnonada recentment a Madrid, ha estat utilitzada per escampar
informacions no acreditades sobre una suposada fortuna de 250.000 euros o fins
i tot anuncis falsos d’un «piso de Maricarmen» a Idealista amb
imatges generades per intel·ligència artificial. També s’ha difós una cita
falsa atribuïda a Donald Trump sobre la crisi de l’habitatge a l’estat, tal
com informa Maldita.es
■ No hi ha res més miserable que aprofitar una mort, un
desnonament o el patiment d’una família per colar una falsedat. Es pot
discutir, i molt, sobre habitatge; de fet, cal fer-ho amb urgència. I tant
Catalunya com la resta de l’estat pateixen una emergència residencial que
expulsa joves, ofega llogaters i deixa molta gent gran a la intempèrie.
Però qui transforma una víctima real en material de propaganda no està
defensant el dret a l’habitatge: està fent negoci polític amb el dolor aliè.
■ Aquest és un dels perills de la campanya que ja ha
començat. La dreta i l’extrema dreta saben que la inseguretat, els lloguers,
la immigració, la memòria democràtica i l’inexistent genocidi a Gaza per part d’Israel
(un genocidi és
allò que va patir el poble jueu el segle XX per part del nazisme alemany,
no una disputa territorial) són camps de batalla emocional. No
necessiten resoldre’ls; en tenen prou a convertir-los en espurnes. I una
societat cansada, empobrida o indignada pot acabar compartint qualsevol cosa
que confirmi la seva ràbia, encara que sigui una fotografia falsa, una cita
inventada o una teoria sense cap prova.
4. El vot no es retalla
■ En paral·lel, el debat sobre la denominada llei de
néts és especialment delicat. El Tribunal Suprem espanyol ha suspès
cautelarment el dret de sufragi de persones nacionalitzades a l’empara de la
Llei de Memòria Democràtica mentre resol el fons del recurs. La qüestió
afecta potencialment centenars de milers de nous ciutadans inscrits al cens
exterior. I tot i que la nacionalitat no queda anul·lada per aquesta decisió
cautelar, representa un greuge comparatiu en drets en relació a la resta
d’espanyols. I cal explicar-ho. Si més no, els periodistes, tots, ho hauríem d’explicar
sense cap eufemisme.
■ Aquí cal ser molt seriosos. És legítim discutir la
legalitat d’una norma, el contingut del cens o la forma d’acreditar
determinades condicions. Per això existeixen els tribunals. El que no és
acceptable és convertir el dret de vot de persones amb nacionalitat espanyola
en una peça del tauler electoral, sobretot quan es tracta de descendents de
l’exili i de famílies que van haver de marxar precisament perquè Espanya no
era una democràcia. I cal dir-ho així de clar i català, com passa en el meu
cas personal, en que hi ha descendents americans de catalans i cosins meus —que
es diuen Capellera i Rabassó com jo— que mai no han recuperat aquest dret
que el franquisme va arrabassar als seus pares i avis i fa 80 anys.
■ En el cas d’aquests
grans defensors de l’ortopèdica “Constitución Española” (que molts d’ells ni
les seves famílies no van votar), no defensa millor la dita constitució qui
intenta restringir el cens per por de com i què votaran determinats ciutadans. Una
democràcia sòlida no pregunta primer per qui votarà algú abans de decidir si li
reconeix els drets que li corresponen. El vot no és un premi ideològic ni
una concessió reversible: és un dret polític fonamental. A Europa és així, si
més no. I el PP i Vox haurien de saber-ho millor que ningú, especialment si
pretenen presentar-se com els grans guardians de la legalitat. La legalitat
no és només exigir als altres el compliment de les normes; també és acceptar
que els drets no es poden retallar a conveniència quan el resultat electoral no
sembla favorable.
5. Guanyar sense destruir
■ El ja expresident Pedro Sánchez ha obert la
precampanya apel·lant a una majoria progressista, a l’habitatge, al treball,
als joves, a les dones i a la defensa dels drets civils. Com tots els
candidats, té dret a presentar la seva versió del país i a buscar el suport que
li calgui per continuar governant. També té deures: explicar què ha fet,
reconèixer què no ha resolt i oferir mesures concretes per a problemes que ja
no admeten propaganda, especialment l’habitatge. Així de clar i català, de
nou.
■ Però, tots plegats hauríem de reflexionar i pensar
quehi ha una diferència de naturalesa entre demanar el vot per avançar en
polítiques socials i sembrar dubtes sobre si els vots seran comptats
correctament. Una cosa és disputar un programa; l’altra és desacreditar el
terreny de joc perquè et convé abans de jugar el partit. I segur que molts aficionats
al futbol saben de què parlo i de qui és qui en el camp de la campanya electoral,
fent un símil amb allò que fa dècades que passa a la competició futbolística
estatal.
■ La política espanyola ha entrat en
una fase de tensió extrema. Això no hauria de sorprendre ningú: hi ha poder,
diners, mitjans, judicatura, empreses i projectes de país en disputa. Però
cap guerra pel poder justifica que es debilitin les eines bàsiques de la
convivència democràtica. No tot s’hi val. No val convertir el vot per correu
en una sospita generalitzada. No val usar la mort d’una dona desnonada per
fabricar històries. No val intentar deixar fora del cens ciutadans ja
reconeguts si l’única raó de fons és que poden votar diferent.
■ La dreta catalana i espanyola poden guanyar les
eleccions. Potser les guanyaran (a la qual cosa personalment no hi contribuiré:
ben al contrari). Però si volen governar amb legitimitat, hauran d’acceptar
una cosa elemental: que el poder s’aconsegueix convencent, no enverinant;
proposant, no difamant; i respectant cada vot (sigui català, basc, gallec o
d’orígens estrangers amb ple dret de sufragi) arribi per urna presencial o per correu. Perquè
si se suposa que aquesta entelèquia dita Regne d’Espanya és una democràcia, ja
no hi ha de cabre el vell costum autoritari de considerar que, quan no
manen els de sempre, alguna cosa deu estar trucada.
