Perinno Lligams

Bona l’ha feta Ibarretxe amb la consulta popular! Santi Capellera i Rabassó*periodista L a decisió del lehendakari Ibarretxe de convocar un referèndum el 25 d’octubre de 2008 obre la porta a un any de discussions inacabables. L’orientació de l’esmentada consulta és, de moment, un brindis al sol, perquè parteix d’un supòsit que, coneixent la política espanyola, no es pot donar: la lleial negociació entre l’estat i una part d’aquest –Euskadi en aquest cas- sobre el dret d’autodeterminació. Amb el PSOE ja seria difícil que això succeís, però és que si per casualitat el PP guanyés les eleccions del mes de març vinent, llavors seria impossible del tot. Quan això passi si guanya el PP, i enviï els soldats a Vitòria per deixar clar qui mana de debò, què farà Ibarretxe? Doncs molt probablement convocarà el poble basc “a una consulta il·legal”, a l’estil de les que també s’han fet sobre el deute i coses així (semitolerada, per tant), que potser tindrà molta participació però uns efectes pràctic...

El propi poder, l’únic que permet els grans canvis Santi Capellera i Rabassó*periodista L libertat, igualtat i fraternitat, tres termes que són massa amplis per fer-los servir de referent únic, i són probablement les divises que més s’han usat per justificar totes les atrocitats conegudes arreu del món. Hi ha dues opcions extremes: eliminar la llibertat o eliminar la igualtat com a objectius de l’estat. El comunisme eliminava la llibertat, l’anarquisme conservador la igualtat. Ambdues donen problemes, com és sabut. Les discussions polítiques d’aquesta mena normalment obvien el context, són reflexions teòriques que difícilment troben la seva aplicació pràctica en un país determinat si no és a base de violència. I la recerca de l’equilibri en cada cas és la principal batalla política que hi ha darrere les declaracions més innocents. Avui, totes les democràcies occidentals són liberals en certa mesura. És a dir, totes tenen la llibertat com a dret fonamental. Però la llibertat, la llibert...

El triomf dels imitadors mediàtics, i dels altres Santi Capellera i Rabassó*periodista A qui no li sona Polònia? Vull dir, és clar, el programa de TV3 que dirigit i presentat per Toni Soler triomfa en el prime time de la televisió pública catalana. Aquest no és un fenòmen nou, perquè fa més de trenta anys, quan jo vaig treballar per primera vegada a Ràdio Barcelona, ja col·laborava en el programa “Estación Punto Nueve” (la frequència és Ràdio Barcelona FM 93.9), que s’emetia de nit matinada, i dirigia i presentava el meu amic i company de Los 40 Principales, l’inefable Fernando Martínez, àlies “fernandisco”, un home incombustible que encara avui desenvolupa tasques de presentador d’espais musicals a Canal Plus. En aquell programa ja barrejàvem les novetats internacionals del pop i el rock, amb la suposada aparició de persones famoses de l’àmbit de la música a l’estudi, que alguns dels companys de l’espai imitaven a la perfecció. En aquelles instalacions radiofòniques del barceloní ca...

Ara la història escrita d’Alexander Litvinenko Santi Capellera i Rabassó*periodista T orna Alexander Litvinenko. No s’espantin, no és que hagi ressuscitat, és que torna al panorama de l’actualitat informativa. A hores d'ara ningú desconeix que era un extinent coronel del KGB, de 43 anys, exiliat a Londres, que tenia la la protecció de l'oligarca rus Boris Berezovsky i que va ser assassinat en estranyes circumstàncies. Se sap que va ser víctima d'un enverinament per Polòni 210 el novembre passat, una substància radiactiva que, de moment, només és en poder de potències nuclears com ara Rússia. Aquests fets van succeir després que Litvinenko intentés obtenir un document relatiu al crim de la periodista d’investigació russa, Anna Politkovskaya, que presumptament revelava qui havia estat l’artífex de la seva mort. Blowing up Russia és l'obra que va escriure Litvinenko l'any 2001, on abocava fortes crítiques contra el president rus i llançava dures acusacions que afectave...

Eleccions a Guatemala: els vots entre el pànic Santi Capellera i Rabassó*periodista D esprés de la campanya electoral més violenta de la història del país, amb prop de mig centenar de morts, Guatemala va votar el passat dia 9 de setembre en les eleccions generals, amb la victoria del candidat socialdemòcrata, Álvaro Colom, i el candidat conservador, Otto Pérez Molina, que es jugaran la presidència de Guatemala en la segona volta dels comicis, que s'ha de celebrar el 4 de novembre. Colom va obtenir poc més de 900.000 vots, el 28,3% del total, seguit de Pérez Molina, amb 750.000. Ara, els estrategs de totes dues formacions afinen les maquinàries per recollir els vots de la resta de formacions que han participat en els comicis i poder aconseguir la majoria. Aquesta ha estat la campanya electoral més violenta de la història democràtica de Guatemala, amb mig centenar de persones (entre candidats, familiars de candidats o activistes polítics) assassinades des que es van convocar les elec...

Birmània: el terror comunista del sud-est asiàtic Santi Capellera i Rabassó*periodista D urant tot el mes de setembre, i sobretot durant aquesta darrera setmana, una onada creixent de protestes ciutadanes ha sacudit el règim militar de Birmània, indret rebatejat a la força com a Myanmar. La població d’aquell país, encapçalada per decenes de milers de monjos budistes, va sortir als carrers per a manifestar-se contra el govern dictatorial i demanar l’arribada de la democràcia. Els carrers de Rangun, la capital, són plenes de soldats, i les principals places i avingudes romanen bloquejades. El govern ha respost aquestes peticions amb una injustificable i desaforada violència repressiva que ja ha fet una desena de morts –segons la xifra oficial, que vista la magnitud de la tragèdia fa riure- encara que no cal ser gaire llest per endevinar que en deuen ser centenars, i un nombre indeterminat de ferits, que pot anar de centenars a milers. L'acció dels militars ha tingut en els monestir...

Entusiasme per Catalunya Santi Capellera i Rabassó*periodista D urant sis anys vaig treballar al Gabinet de Mitjans de Comunicació de Presidència, al costat del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol. El dia a dia va ser una experiència molt dura de vegades, com també molt enriquidora i emotiva per la força innata de l’home i del polític, de les fonts del qual vaig poder beure tot aquell temps. Exercir l’ofici de periodista prop d’un huracà com en Pujol fa veure les coses, en general, molt més banals del que realment són. Amb Jordi Pujol s’aprenen munió de coses, ja que és un manantial inesgotable de memòria, però sobretot, s’apren a estimar el país. Perquè coneix cada racó, cada indret amagat, cada llogarret difuminat als plans o entre les muntanyes. I en sap la història perquè de fet en forma part. Pujol hagués estat un gran president d’un Estat sobirà, i de fet sempre va actuar com si Catalunya ho fos. Es pot o no estar d’acord amb ell, i amb la seva política nacional...