Perinno Lligams

El “prou” de Trump esvaeix el núvol d’un estat palestí al cor d’Israel   En poc més de 16 mesos, Israel ha canviat; el centre ha canviat, la dreta ha canviat i l'esquerra ha canviat. Gairebé un any i mig després del 7 d'octubre, els israelians són més conservadors, més falcons i més pragmàtics que mai, per raons òbvies. Potser el món allunyat del Llevant mediterrani, tant geogràficament com cultural i social, encara a hores d’ara debat sobre la moralitat de la guerra d'Israel a Gaza, però els israelians ja no es poden permetre aquest luxe perquè caminen tres passes pel davant de la resta. Els israelians, i ho sé perquè m’ho expliquen diàriament els meus amics, companys periodistes i intel·lectuals que hi viuen i trepitgen el terreny   de veres, no poden veure aquesta guerra com un exercici teòric o un tema per a una taula rodona a Brussel·les ni a les Nacions Unides. Perquè per a ells, la seva realitat a Israel, el país en què viuen, estimen, treballen, neixen i moren ...

  Israel i Palestina: dades, no relats Sembla que d’un temps ençà s'ha tornat "políticament correcte" parlar de narracions en lloc de centrar-se en veritats històriques. Aquesta tendència és descaradament evident en les discussions sobre Israel i els àrabs palestins. Ens diuen que cada grup té la seva pròpia narrativa, la qual cosa implica que cadascú s'aferra a la seva pròpia versió de la veritat i ha de ser respectat pels seus punts de vista. Aquest enfocament, aparentment objectiu i sense jutjar, en realitat condueix a la distorsió dels fets i a soscavar la veritat històrica. Simplement no és cert dir -com diuen alguns portaveus palestins en la seva narració- que la terra d'Israel és la pàtria històrica dels àrabs palestins. No és cap “narrativa jueva” que Israel sigui la pàtria jueva sinó que, històricament és una certesa. Així ho titulo en record dels estimats amics analistes geopolítics mexicans Irving Gatell i Francisco Gil-White, que quan els expliquen c...

  Que Netanyahu sigui el primer convidat oficial de Trump a la Casa Blanca certifica el gir polític dels EUA a l'Orient Mitjà Els escèptics en la geopolítica i els interessos dels Estats Units (EUA), inclòs aquest redactor, pel que fa a la seva col·laboració positiva amb Israel no donàvem gaire crèdit al nou mandat de l’avui 47è president nord americà, precisament perquè ja n’havia estat el 45è i les coses no van ser gaire diferents que amb l’adveniment del 46è, o sigui, Joe Biden. Però vistos els fets i allò que la saviesa popular explica amb la frase “no és el mateix parlar que fer”, l’acord d’hostatges israelians intercanviats per terroristes palestins, les propostes favorables a Israel de Donald Trump amb l'expansió i l'enfortiment dels Acords d'Abraham i la resta del context al respecte a més que la primera visita oficial que rep el mandatari estatunidenc sigui la del premier israelià, fa que el punt d’inflexió sobre les polítiques republicanes a l’Orient Mitjà...

  Els que “s’empassen” el xou de Truman del segle XXI són majoritàriament universitaris Asseguraria que no hi deu haver cap adult que no conegui The Truman Show, o si més no, que no hagi sentit a parlar de la pel·lícula estatunidenca dirigida per Peter Weir estrenada el 1998, la història de Truman Burbank que fa una vida tranquil·la casat amb Meryl, infermera, viu a la ciutat paradisíaca de Seaheaven, plena de gent simpàtica i de jardins ben mantinguts. Tanmateix, Truman té ganes de veure el món, de descobrir noves coses, i sobretot de trobar una noia, Sylvia, la mirada de la qual el va embruixar en la seva joventut. Però tot sembla obligar Truman a quedar-se allà on és perquè Truman viu una realitat paral·lela i no pas la veritable. I paradoxalment i aplicat al dia a dia del segle XXI, resulta curiós que els que hem anat a les universitats som aquell segment que més ens creiem la narrativa oficial, aquella que, en gran part, o és mentida o està tergiversada.   Santi Capel...