Aliança Catalana només és un bluf sense més projecte que la por, la identitat i l'anti immigració. No concreta si farà la independència, com sostindrà l’economia, els serveis o com transformarà les proclames si governa
Aliança Catalana: partit polític o secta?
Eduard Berraondo, cap de premsa d’Aliança Catalana,
s’ha atrevit a afirmar en un missatge personal, segurament a causa dels meus
redactats i tuits publicats que ha llegit (o no, i li han fet dir-m’ho!) que
“odio” el seu partit. L’afirmació fora de lloc ja conté la trampa i em fa
dubtar encara més si això d’Aliança Catalana en comptes de ser un partit
polític no és una mena de secta piramidal amb interessos molt específics. És a
dir: si critico Aliança Catalana, és perquè l’odio; si en denuncio les grans contradiccions,
és perquè estic obsessionat; si explico allò que no volen que s’expliqui, és
perquè soc un malalt, un ignorant o un enemic de Catalunya.
És la vella tècnica pujolista de substituir el debat
per la desqualificació i la discrepància per una patologia indeterminada que
mai no pot ser una discrepància d’opinions o d’idearis o ideals sinó una
malaltia. I no soc jo sol l’acusat de malalt: ho diuen públicament en munió de
piulades i redactats en petits pamflets que controlen a base de bossa
dinerària.
De fet, l’única malaltia constatable és la d’aquest païset
amb el tron ocupat per monarques castellans fa 614 anys i que ho dissimula
dient que està ocupat fa 312 anys (quan resulta que en fa 614) des d’una guerra
entre pretendents espanyolíssims, el 1714, que seuen a Madrid, per no haver
d’explicar clarament i diàfana que tots aquests “senyors de la guerra” la
independència no la volen, la qual cosa, després de més de sis segles de rendir
vassallatge a reis castellans, és evidentíssima. Es miri com es miri.
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 12-8-26
1. No odio ningú: simplement informo
públicament, com haurien de fer tots els periodistes que se’n sentin
■ No odio
Aliança Catalana, com tampoc no odio cap partit ni cap persona que no me
n’hagi fet alguna de grossa: a aquests sí, i és un odi personal, no pas polític.
Soc periodista. I un periodista rigorós no té l’obligació d’estimar els
partits, d’adular els seus dirigents ni d’acceptar les seves versions com si
fossin veritats revelades. El redactor té l’obligació d’explicar allò
que considera d’interès públic, d’analitzar les dades de què disposa i de posar-les
a disposició de l’audiència. Aquesta és la meva feina i aquest és el meu
compromís: no desinformar el públic ni ajudar-lo a caure en pous dels quals
després pot trigar mig segle a sortir.
■ Els
periodistes de veritat —els que encara entenem l’ofici com una responsabilitat
i no com una corretja de transmissió— tenim una mena de jurament hipocràtic:
investigar, contrastar i explicar la veritat al públic, encara que incomodi els
partits, els governs, els lobbies o les respectives claques. Jo no
cobro d’Aliança Catalana ni de cap altre partit i no dec fidelitat a cap
estructura de poder. Per això puc dir el que penso i publicar allò que altres
prefereixen ocultar o maquillar perquè se’ls mengen els interessos, o
realment l’odi perquè en comptes de ser periodistes són activistes o
directament feixistes en cos i ànima.
■ I el que veig
en Aliança Catalana no és un projecte polític sòlid, sinó una operació de
recuperació, amb nou embolcall identitari, d’algunes de les pitjors pràctiques
del vell pujolisme. I el conec, i molt bé el pujolisme. Un sector dels
pujolistes de tota la vida (els autoanomenats “orfes”) hi treballa fa anys en
aquest projecte, i les proves, els pèls i els senyals són cada vegada més
evidents. El que s’està coent enmig de la gran comèdia parlamentària
protagonitzada per tota aquesta “maranya” de cobradors oficials
de paguetes a final de mes multiplicades per 14 és una nova sociovergència: la
Sociovergència i Unió del segle XXI, que arrossegui el país 50 anys més cap
al no res. I ho fan amb altres noms, altres cares i una retòrica més
agressiva, però amb la mateixa vocació d’ocupar espais de poder i repartir-se
influències, poltrones i beneficis empresarials i de nissagues familiars. Com
passa des de Bernat de Gualbes (1412).
2. Recerco el projecte polític d’Aliança
Catalana però, senzillament, no el trobo: algú em pot ajudar?
■ El problema és
que Aliança Catalana no sembla tenir cap projecte concret per al país més
enllà de la por, la identitat, la immigració i la fabricació permanent
d’enemics. No explica amb què compta ni com
pensa construir la Catalunya que diu defensar. No concreta si farà
la independència, com la farà, com sostindrà l’economia, com garantirà els
serveis públics o com transformarà les seves proclames en decisions de govern.
En canvi, sí que sap perfectament contra qui ha de carregar i a qui ha de
convertir en sospitós, sigui o no culpable del que sigui, directament o no. I
això no és un partit: és un meme amb ganes de poltrones.
■ Aquesta
absència de projecte és compensada per una claca d’unes poques persones (sempre
les mateixes i en multiplicació botànica, i no parlo de plantes sinó de bots) que actua com una extensió emocional del
partit. Quan algú qüestiona Aliança Catalana, no li responen amb arguments:
el titllen de malalt, d’ignorant, d’enemic o de traïdor. Quan un
periodista publica dades o interpretacions que no els agraden, no les rebaten: intenten
desacreditar el periodista. I quan un dirigent o un responsable de
comunicació és interpel·lat sobre el fons d’un article, recorre al
paternalisme, a la condescendència i a la pressió personal. Exactament allò
que va fer el company d’antics projectes (projectes que no citaré per respecte als
pagadors, naturalment) Eduard Berraondo, que em fa sentir vergonya
aliena perquè em parla com si ens acabéssim de conèixer... Que també cal tenir
collons i cap mena de vergonya.
■ No és una
impressió subjectiva meva. Hi ha proves enregistrades aportades per companys
periodistes (proves que tinc en el meu poder) que coneixen directament el
funcionament intern i l’actitud dels seus dirigents. En aquestes proves apareix
una líder que parla amb una ignorància supina de qüestions essencials del país,
que desconeix conceptes elementals del catalanisme polític i que, tanmateix, es
presenta com una figura ungida, com si el lideratge fos una qualitat innata
i no una responsabilitat que cal demostrar amb coneixement, trajectòria i
capacitat. Com si fos l’inefable Pujol de la xacra de l`”això ara no toca”,
que va durar 23 anys i tot déu a callar. I el periodista que es movia, no
sortia a la foto, que deia l’inefable Alfonso Guerra. Quin gran deixeble i difusor
de la sistematologia franquista, ha estat
el nan corrupte de Premià. Catalunya, un país enredat que va enrere com els crancs.
■ A Aliança
Catalana també hi apareix una concepció profundament manipuladora de la
política: no cal explicar com es farà res, perquè n’hi ha prou d’assenyalar
culpables; no cal demostrar coneixements, perquè n’hi ha prou de projectar
autoritat; no cal presentar un programa, perquè sempre es pot recórrer a la por
i a la venjança. I la claca fa la resta: converteix els dubtes en traïcions,
les preguntes en agressions i qualsevol crítica en una prova que l’adversari
està moralment incapacitat per parlar. El que dic de
la sistematologia franquista.
■ Quan l’experiodista
i avui capatàs pamfletari de la gran farsa d’Aliança Catalana, Eduard Berraondo,
assegura que “odio” el seu partit, la meva resposta és molt senzilla: no
l’odio. L’analitzo. I l’analitzo en profunditat com ho faig amb la resta de
partits del parlament espanyol de Catalunya que ens en fan una darrera l’altra,
i tothom a plorar, a bramar una mica però a callar i a tornar a votar (los).
Perquè considero que un partit que es manifesta com aquest pot fer encara molt
de mal més al país si aconsegueix presentar com a projecte de futur una
barreja de ressentiment, ignorància, oportunisme i agitació identitària. El
periodista no ha de fer de notari de les aparences ni de propagandista dels
qui governen o aspiren a governar. Ha de mirar què fan, què diuen, què
amaguen i qui en surt beneficiat. I és allò que intento fer jo fa 50 anys, la
qual cosa el sistema no sempre m’ha permès, tot sigui dit.
■ Per
això la pregunta continua oberta: Aliança Catalana és realment un partit
polític o és una nova secta narcotitzadora del país? “Y ahí lo dejo”, que
diu aquell altre comediant de la faràndula en castellà que fa d’advocat o de
viatger acompanyant o de comparsa o de qui sap de què.
