La Coll@nada i el Casal Popular d’Igualada-El Foment, organitzadors del dinar popular d'Igualada, tenen una posició política explícitament antagònica amb Aliança Catalana

 

La paella d'Aliança Catalana: exemple de la provocació com a arma i el victimisme com a resposta

El que va passar ahir a Igualada, entre militants d’Aliança Catalana i el gruix d’assistents a  un dinar popular en què ningú no havia convidat la formació neo pujolista, seguida de la seva expulsió precedida d’incidents arran de les seves provocacions poques setmanes després dels antecedents de Berga, fa difícil creure en la seva innocència i en segons quines casualitats

Ahir, a Igualada, va passar una d’aquelles coses que, mirades aïlladament, poden semblar una simple topada política, però que, posades una darrere l’altra, ofereixen una lectura ben diferent. Un grup de membres d’Aliança Catalana es va incorporar a un dinar organitzat per La Coll@nada i el Casal Popular d’Igualada-El Foment, dues entitats vinculades a l’esquerra alternativa, que, vistes les seves preferències socials i polítiques, quedaven ben allunyades de convidar la formació d’Orriols. Ras i curt: ningú no els havia convidat.

La seva presència va acabar provocant una protesta i  els organitzadors els van requerir que marxessin i finalment i enmig de la tensió, els membres de la formació d’«extrema catalanitat» van haver de sortir de l’espai després que, a més, algú buidés un pot de sal a la paella que el xef orriolista cuinava. Estarem d’acord que aquest fet es pot condemnar com a falta de decòrum, però també cal analitzar com s’arriba a aquests extrems i què pot produir políticament la seqüència.

I encara hi ha una altra pregunta que, no em vull estar de fer com a periodista que fa dos anys que segueix la trajectòria política de la formació xenòfoba sobre aquesta successió d’escenes, de titulars i de soroll digital: ha tocat sostre Aliança Catalana abans fins i tot de l’embat electoral del 2027 i del 2028? Han percebut el final de l’atractiu i de l’enamorament de molts catalans desencantats amb el processisme que s’han anat afegint a les seves files sense ni tan sols mirar què tenien al programa, com el desenvoluparien i si era compatible amb les lleis de l’estat que “diuen respectar perquè no els inhabilitin”? Pot haver passat això i ara amb l’exèrcit de bots i articulistes becaris no paren de penjar pamflets justificatius de les seves darreres accions espanyolistes i d’altra mena, injustificables de per se?

És massa aviat per saber si els fets d’Igualada tindran cap incidència electoral. No hi ha hagut temps, ni enquestes, ni dades que puguin mesurar cap impacte. Però sí que permeten preguntar-se si, tal com dic més amunt, davant la dificultat de continuar eixamplant el mercat de futurs de l’engany, han apujat les revolucions de la màquina de la provocació, el victimisme, les xarxes de difusió i, sobretot, de les promeses  independentistes, qüestions que feia mesos que tenien convenientment aparcades i, concretament, la de la independència més que congelada.

Perquè, si tenim en compte els antecedents, costa molt no preguntar-se si la irrupció d’ahir a Igualada (com la provocació a la Patum de Berga) era simplement innocent o si formava part d’una manera de fer antipolítica perfectament calculada. O sigui: entrar en un espai on previsiblement generaràs rebuig, provocar una reacció i després convertir aquesta reacció en combustible per al victimisme. Treballant prop del corrupte Pujol durant deu anys, n’he vist madurar de mes verdes. Creieu-me.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 23-8-26

1. Un dinar on ningú no els havia convidat

■ La Coll@nada i el Casal Popular d’Igualada-El Foment eren els organitzadors del dinar. No es tractava d’un acte d’Aliança Catalana ni d’una activitat convocada per donar cabuda a la formació de Sílvia Orriols. Tal com explico en el lid, ben al contrari: els organitzadors tenen una posició política explícitament antagònica amb Aliança Catalana, i això no és una descoberta posterior als fets d’ahir.

■ El Casal Popular-Foment ja havia fet pública aquesta posició el 3 de febrer de 2025 en un tuit que inclou una declaració escrita sobre Aliança Catalana que reprodueixo al final de l’article. Per tant, és difícil sostenir que els membres d’Aliança Catalana desconeguessin l’espai polític en què entraven. A més, Aliança Catalana Anoia va fer una crida pública perquè els seus militants i simpatitzants hi anessin, fet que encara rebla més el clau de la provocació perquè això no convertia el dinar en un acte seu, ni obligava les entitats organitzadores a acceptar-ne la presència.

■ Segons la reconstrucció dels fets narrats per assistents i recollits per les nombroses càmeres presents, els militants d’Aliança Catalana es van incorporar igualment al dinar i, quan els organitzadors els van fer fora, es va produir la protesta que va acabar amb el conflicte de la sal contra els alineats amb l’entitat de «l’extrema catalanitat orriolista», fet que els va obligar a abandonar l’espai.

2. La provocació com a combustible polític

■ Aliança Catalana ha construït bona part de la seva comunicació política sobre el fals relat que el sistema, els partits i els seus adversaris li fan un cordó sanitari per impedir que parlin actuin o es desenvolupin amb normalitat. En aquest marc, qualsevol expulsió, protesta, escridassada o conflicte pot ser convertit en una nova prova (apòcrifa o no) de la suposada persecució. I en aquest context cal tenir present que la provocació no necessita acabar amb una victòria política immediata si aconsegueix generar una escena que després pugui ser explotada comunicativament.

■ I aquí és on l’episodi d’Igualada adquireix una dimensió que va molt més enllà de la sal, de la paella o de l’incident concret. Perquè després de la reacció dels altres arriba el relat que realment interessa: «ens persegueixen», «no ens deixen participar», «ens fan fora», «ens ataquen». I així, allò que havia començat amb una presència en un espai aliè acaba convertit en una nova peça de la narrativa victimista.

3. A mi ja m’ho han fet

■ Personalment, ho puc assegurar de totes a totes. Amb proves, per si algun troll al damunt em vol acusar de feixista que es proclama antifeixista i que no soc bon català perquè no soc de la seva secta de «l’extrema catalanitat»; no ho dic només per haver-ho observat des de fora. El mateix cap de premsa d’Aliança Catalana, Eduard Berraondo, a qui conec fa anys i panys, fa uns dies i tal com podeu veure en l’enllaç anterior, va actuar amb mi d’una manera molt semblant, abordant el meu compte i assenyalant-me per les meves crítiques al partit cap a una qüestió personal i acusant-me d’”odiar” Aliança Catalana.

■ És la seva manera de fer antipolítica, com els jugadors de futbol bruts que agredeixen els companys i es queixen a l’arbitre que els agredits han estat ells. I els funciona: per això els partits de pixarrí com Aliança Catalana actuen imitant aquests carallots que ni són esportistes ni són res semblant. En lloc de discutir els arguments, les dades o les afirmacions publicades, la resposta va consistir a convertir el periodista en protagonista. Clar que fa 50 anys que soc al tatami polític (i ell ve d'esports), i amb mi no va poder: ben al contrari.

4. Berga i els antecedents que obliguen a mirar amb atenció

■ I encara hi ha un altre episodi que, com a mínim, convida a no mirar el que ha passat a Igualada com una anècdota aïllada: el cas de Berga, quan, amb diners pel mig, es va arrabassar el Casal Panxo, un local vinculat Arran, per instal·lar-hi la nova seu d’Aliança Catalana. Un altre joc brut contra el rival polític que més els molesta i que mai no calla, la CUP. I mireu que n’he arribat a fer de crítica a la CUP i a la seva estructura, però he de dir que mai ni m’han insultat (com els trolls d’Aliança Catalana), ni m’han bloquejat (com Orriols) ni han tractat d’impedir que fes la meva feina (com Berraondo i la penya orriolista anti comunicació).

■ Un darrere l’altre, els episodis presenten una manera de fer que resulta, com a mínim, difícil d’interpretar com una successió de casualitats absolutament innocents. Entrar, ocupar, provocar una reacció i després explotar políticament aquesta reacció és una seqüència que mereix ser analitzada, especialment quan es repeteixen determinats patrons.

5. El document del Casal Foment

■ I aquí és on adquireix especial importància la declaració que el Casal Foment va publicar el 3 de febrer de 2025 sobre Aliança Catalana. La reproducció d’aquell document permet comprovar que l’antagonisme entre l’entitat i la formació d’Orriols no és una interpretació meva ni una reconstrucció feta després dels fets d’Igualada: estava escrit i publicat més d’un any i mig abans dels incidents d’ahir.

■ El manifest és inequívoc. El Casal Foment hi denuncia que Aliança Catalana pretén preservar «una catalanitat pura i restringida» i excloure qualsevol oposició política a través del seu autoritarisme. També hi adverteix que normalitzar aquests discursos i presentar-los com una opció tolerable només contribueix a obrir-los espai.

■ Aliança Catalana potser encara enganyarà molta gent. Potser les urnes del 2027 i del 2028 els confirmaran la força que avui alguns els atribueixen. O potser Catalunya, després de l’escarment del procés, de les promeses evaporades i de tanta èpica venuda a pes, ja ha començat a desconfiar dels venedors de fum amb bandera que sota la poteta blanca de l’anyell cada vegada se’ls veuen més els pèls negres del llop: autoritarisme, exclusió, enemics interiors i una idea de Catalunya tan estreta que només hi caben els qui obeeixen el seu catecisme. Potser a les xarxes poden semblar una multitud; a les urnes i a les manifestacions, en canvi, tothom sap que els avatars no voten.

Declaració escrita sobre Aliança Catalana que va penjar a X el Casal Foment el 3 de febrer de 2025:

No totes les postures polítiques són tolerables. Qui porta anys predicant l'odi, l'amenaça i la violència contra les persones migrants i tothom que no pensi com ells, no pot esperar que se'l respongui amb un respecte que no predica. És l'extrema dreta qui genera el clima de violència. No es pot tolerar l'intolerant.

Si algú dubta que es tracta d'una postura feixista, només ha d'observar les seves pràctiques i el seu discurs. Aliança Catalana pretén preservar una catalanitat pura i restringida que no existeix i eliminar qualsevol oposició política a través del seu autoritarisme.

Tot això vestit d'un independentisme fals i inoperatiu com a forma de desvincular-se d'un feixisme espanyolista amb el que ho comparteix pràcticament tot. No són un problema per al sistema, només en són la pitjor cara.

TOMBEM ALIANÇA CATALANA

AL RACISME I AL FEIXISME CAP ESPAI

Normalitzar aquests discursos i acceptar-los com a opció tolerable només els dona espai pel creixement. Ignorar-los tampoc no és una opció. El que cal és combatre'ls en tots els termes: discursivament, comunicativament, construint espais diversos i oberts i lluitant per més drets i llibertats. I també combatre'ls als carrers per tots els mitjans. Qualsevol oposició que no sigui frontal i que els compri part del discurs és una forma de convivència que només els permet imposar el seu sentit comú.

Comprar el seu victimisme i assenyalar qui els confronta és validar una postura interessada i fal·laç, construïda per ells mateixos. És també faltar a la memòria i la història d'aquest país i el seu llegat antifeixista. Ploren perquè volen atenció i visualitzar-se com una opció democràtica, però és evident que són uns matons que es dediquen a sembrar l'odi i l'amenaça. Només cal veure com actuen a les xarxes. És imperatiu que tothom els planti i no cedeixi a la seva coacció, defensada amb les més cíniques acusacions.

TOMBEM ALIANÇA CATALANA

AL RACISME I AL FEIXISME CAP ESPAI