O obres els ulls a la realitat política de Catalunya, o et quedes aplaudint Aliança Catalana, el pujolisme de sempre mig reciclat que continuarà manant de facto
Aliança Catalana, la nova enredada post processista:
per què és més fàcil enganyar la gent que convèncer-la que l'han enganyada?
Quan el pujolisme organitzat i supervivent del
decrèpit i delinqüent president autonòmic triat pel règim 78 per narcotitzar Catalunya durant mig segle inventa el bujot manipulat Sílvia Orriols, ja sap positivament que en aigües tèrboles els pescadors del cove com ells tindran uns guanys que ja havien calculat durant la desfeta processista
Acceptar la realitat és coercitiu i posar-la a prova
és tabú. I gairebé mai no ens atrevim a desafiar aquest tabú. Això passa
especialment a Catalunya, un poble enganyat reiteradament des del Compromís de
Casp (1412) pels seus mateixos líders que, per escalar en el poder i la riquesa
es van vendre la pàtria nació rebaixant-la a ser una simple província del poder
dels veïns castellans de Ponent i el sud-oest peninsular.
I passats 614 anys, seguim enredats en la farsa
històrica dels tres segles d’ocupació castellana. Ens venen la història de “la
pèrdua de les llibertats nacionals” arran d’una guerra entre monarques
espanyols, quan els enredats —que ja feia 302 anys que eren súbdits dels
monarques castellans espanyols, després de la gran traïció a Jaume d’Urgell,
hereu legítim de Martí l’Humà, de la casa de Barcelona, mort el 1410— només
lluitaven per drets estatutaris.
Avui, ens agradi o no, encara estem enganxats a la
gran enredada dels castellans connivents amb uns catalans que ens van vendre i
van llegar la farsa a fills i néts, que també van veure clar que fent de
virreis i de guàrdies de les noves essències postisses castellanes, ocupants
dels territoris que tant va guerrejar Jaume I per guanyar-los i fer-ne nació i
sobirania, tindrien millor vida i més riqueses a costa de la resta del poble.
Passats tots aquests sis segles, la majoria se segueix
empassant la mentida de 1714, però mai no pregunta per 1412 i les seves
veritables raons, ni per l’única vegada que el poble es va aixecar de debò en
armes contra el monarca castellà Felip IV, a la Guerra dels Segadors (1641),
que ens va mantenir lliures d’ocupació espanyola uns quants anys (ho explico
més extensament en aquest article).
Tot això casa perfectament amb l’intitulat del
redactat i amb la seva adaptació a després de la instauració del règim del 78
postfranquista, 23 anys de pujolisme i 15 anys de processisme amb el fiasco
final conegut. I explica per què aquesta comèdia, que es pot comparar al xou de
Truman, continua encara avui engegada pels mateixos, amb l’objectiu de portar a
escena una nova obra de teatre —continuació de l’anterior— amb l’invent de
Sílvia Orriols. Amb una mica de psicologia inversa i quatre guions de sonsònia
avorrida al parlament regional, han aconseguit fer-la brillar com va fer
Shakespeare amb Hamlet.
Per tant, i tornant a les paraules que s’atribueixen a
Mark Twain, “és més fàcil enganyar la gent que convèncer-la que l'han
enganyada”, intentaré ampliar l’exposició d’aquest dens lid posant com
exemple allò que passa en la ficció televisiva del xou de La vida de Truman.
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 4-8-26
1. Les quatre cares de la imatge de l’article
Cadascuna d’aquestes quatre cares representa una
manera diferent de mirar la realitat quan, per fi, decideixes posar-la a prova
de veritat:
✔️ Cara
1: El Gran Ximple, jo
■ Arribes
a la conclusió (com Truman) que has estat, tot aquest temps, víctima d’una
mentida gegantina: l’idiota del poble. Això et fa sentir com un ximple complet.
T’espanta fins a deixar-te sense resposta. Et sents fatal. Qui vol anar a parar
aquí voluntàriament?
✔️ Cara 2: El Gran Ximple, la resta
■ Aquí et pots
sentir superior. Arribes a la conclusió que tothom ha estat vivint la mateixa
mentida, però almenys tu l’has descobert. Molt intel·ligent de la teva part,
felicitats. Excepte que ara tu —tu sol— ets fora mirant cap a dins. Ells,
tothom, encara estan enganyats, perquè ni tan sols has començat a intentar
convèncer-los; tot just acabes de descobrir-ho. Mare meva...
■ Fins
fa poc, aquella gent era el teu entorn i la font del teu plaer o ràbia o tristesa
i del teu sentit de ser. Ara estàs aïllat i sol, incapaç de relacionar-t’hi
perquè ho veus tot clar. Pots sentir-te “superior” en la intimitat de la teva
habitació tant com vulguis, però tan bon punt surts al carrer passes a ser
“el boig” entre tots ells. Mentre et mantinguis en aquesta interpretació de
la realitat, no recuperaràs la teva comunitat fins que no els convencis que
el sensat ets tu. Quina probabilitat hi ha que això passi? Clarament,
aquesta opció també et fa sentir fatal perquè és molt complicat lluitar
contra la claca obnubilada i contra els elements alhora. Vols venir aquí?
✔️ Cara 3: Estic boig
■ Conclous
que ets tu, personalment, qui està boig. Paranoic de veritat. I sol.
Has estat dubtant de la realitat, com et diran tots els que han estat mirant
les teves proves “ridícules”. ¿Et sents bé essent paranoic, i per tant
“boig”, envoltat de gent sana que et compadeix i et vol controlar per
“restaurar la teva salut”? No, tampoc. Aquesta interpretació també és
horrible. Llavors, en què és millor aquesta opció?
✔️ Cara 4: Torno a la realitat
■ Tornes al teu
lloc habitual: arribes a la conclusió que, al cap i a la fi, t’equivocaves
en dubtar de la realitat. Tot és realment el que sembla. Quin alleujament. 😊 I ho pots acceptar sense dificultat perquè, mira, no
ets paranoic: ja no poses res en qüestió. Aquesta interpretació et fa
sentir força bé, oi? Tots hi estan d’acord. Per què et vas moure,
d’aquí?
2. Ho veieu clar, ara?
■
¿Fins i tot si penséssim que tenim proves sòlides per dubtar de la realitat
fonamental, podríem de veritat gatejar des de la Cara 4, posar-nos al
punt d’Arquimedes, mirar les altres tres possibilitats, aguantar les nàusees i
el vertigen, i després lliscar cap a qualsevol lloc que no fos, un altre cop,
la Cara 4? No, no ho fem.
■ Només
Truman (que és una ficció televisiva) ho pot fer. I per què? Per una raó
molt simple: per a Truman, el món és literalment un plató tancat. Quan
troba prou proves per lliscar cap a la Cara 1 i acceptar que ha estat el Gran
Ximple, la situació és tan extrema que no li queda altra opció que fugir.
Nosaltres, en canvi, trobem que està per sobre de les nostres forces emocionals
fins i tot contemplar una prova radical de la realitat, i encara més dur-la
a terme. Excepte una minoria tossuda —els “bojos” de cada barri i poble—, la
majoria prefereix tornar a la Cara 4 i fer veure que aquí no passa res.
3. «Acceptem la realitat del món que se’ns presenta»
■ No
és estupidesa, ni dogmatisme: aquest vertigen que sentim només de considerar
la idea de posar a prova la realitat és una adaptació.
■ En societats petites
com la catalana, qualsevol persona inclinada a dur a terme proves radicals
de la realitat està, de mitjana, en greu desavantatge. En un país petit
on, més o menys, tothom coneix tothom i tot, la probabilitat aparent de viure en
una realitat completament gestionada “des de dalt” sembla, sobre el paper, molt
baixa. Així que qualsevol que faci proves radicals de la realitat:
✔️ 1. Provocarà ira,
ridícul o totes dues coses, arriscant-se a l’ostracisme o pitjor.
✔️ 2. Malgastarà
energia en comportaments que els altres veuran com a improductius i “radicals”.
■ Per
tant, la selecció natural —i la social— afavoreix que acceptem sense dubtes
la “realitat consensuada” que se’ns presenta. Quina paraulota 😊 el consens, que és l’antipolítica absoluta: el
consens és el lloc on s’amaga el conflicte de debò perquè ningú no el pugui
discutir. No sé si m’explico. Alguns companys em diuen que massa bé. Potser
perquè, en el fons, tothom sap que, en aquesta funció, o acceptes el
vertigen de les tres primeres cares o (en el cas de la nostra Catalunyeta
enredada fins a les calces) et quedes instal·lat a la quarta, aplaudint amb les orelles Aliança Catalana i la farsant de Ripoll, o sigui, el pujolisme de sempre mig reciclat per ensenyar a l'aparador que continuarà manant de facto. Tu tries. O pensar, o que segueixin pensant per tu.
