Segons el CEO, el 94% dels votants de la CUP volen la independència enfront de només el 55% dels votants d'Aliança Catalana
Molt probablement la CUP encara no
ha dit la darrera paraula
Ideològicament soc molt lluny de la
CUP (Candidatures d’Unitat Popular) ja que, per exemple, no soc tant d’esquerres
ni tan alternatiu com la majoria d’ells, tot i que en moltes coses com els
drets socials, els drets humans o la tolerància a la resta del proïsme ens
avenim, i malgrat que en altres, no ens avenim gens, com per exemple en que la majoria d'ells són
antisemites (antisionistes diuen eufemísticament) i jo soc un sionista convençut des de molt jovenet. I ser sionista i "esquerranós", encara no m’ha fet
curtcircuitar: per això avui vull explicar la CUP a bastament fent una anàlisi el
més objectiva possible.
Els anticapitalistes afronten les pròximes eleccions catalanes en
una situació paradoxal: els sondejos no li auguren, ara com ara, un salt
espectacular, però l’escenari polític li pot obrir una oportunitat que fa només
uns mesos semblava molt més estreta. Davant l’ascens d’Aliança Catalana i la
consolidació de Vox, una part de l’electorat sobiranista i d’esquerres pot
tornar a veure en la CUP una força necessària: l’única que defensa la
independència sense diluir-la en pactes de govern, i que combat l’extrema dreta
sense ambigüitats
Santi Capellera i Rabassó,
periodista i analista / 31-8-26
1. Un punt de partida modest
■ No és una garantia d’èxit. La
CUP té problemes propis, arrossega contradiccions i encara ha de demostrar que
sap convertir la resistència ideològica en una proposta electoral àmplia.
Però la política no es decideix només en funció de la fotografia d’un sondeig.
També depèn de quina lectura faci cada partit del moment històric i de si és
capaç d’ocupar un espai que els altres han deixat buit.
■ A les eleccions catalanes del 2024, la CUP va
obtenir 127.108 vots, un 4,09% del total, i quatre escons. Aliança
Catalana, que s’hi presentava per primera vegada, va aconseguir 118.302 vots,
un 3,83%, i dos diputats. La diferència de vot era relativament petita, però la
seva naturalesa política era molt diferent: la CUP venia d’un llarg cicle de
desgast del procés, mentre que Aliança Catalana començava a beneficiar-se
de la novetat, la polarització i la capacitat de convertir la immigració i
la inseguretat en eixos gairebé exclusius del debat.
■ Les dades més recents obliguen a ser prudents. El
baròmetre del CEO del juliol situava la CUP en una forquilla de 4-5 diputats,
mentre que Aliança Catalana apareixia amb 23-25 i Vox amb 12-13. Un
sondeig de GESOP publicat a finals de juliol era encara més sever amb els
anticapitalistes: els atribuïa un 3,2% dels vots i una forquilla de zero a
quatre escons.
■ Aquestes xifres no permeten afirmar que la CUP
estigui pujant; ben al contrari. Sí que permeten, però, plantejar una altra
hipòtesi: la CUP conserva una base suficient per sobreviure i, en
determinades circumstàncies, pot recuperar part del vot perdut. Amb una
barrera electoral del 3% i un sistema que reparteix els escons per
circumscripcions, unes poques dècimes poden ser decisives. El partit no
necessita convertir-se en una força majoritària. Necessita consolidar-se,
recuperar credibilitat i reforçar que el seu electorat entengui que votar-los
encara és útil pel país.
2. L’espai sobiranista més nítid
■ La principal carta de la CUP és la claredat
nacional. En un moment en què Junts ha perdut centralitat, ERC intenta
reconstruir-se després de les seves crisis i Aliança Catalana barreja
independentisme amb un discurs identitari i excloent, la CUP pot
presentar-se com l’opció que manté un fil directe entre sobirania, drets
socials i antiracisme.
■ Aquesta combinació continua tenint
un electorat potencial. Les dades del CEO indiquen que el 94% dels
votants de la CUP és partidari de la independència. El percentatge és
superior al d’Aliança Catalana, on el suport a la independència se situa en el
71% quan es pregunta directament per aquesta opció. En una altra
formulació sobre el model territorial, només el 55% dels votants
d’Aliança considera que Catalunya hauria de convertir-se en un estat independent.
■ La diferència és significativa. Aliança Catalana pot
ocupar electoralment un catalanisme de frontera, basat en la por, la
homogeneïtat i la promesa d’una comunitat protegida contra l’exterior. La
CUP, en canvi, pot defensar un sobiranisme cívic i social: la
independència com a instrument per construir una societat més justa, no com
una coartada per discriminar qui acaba d’arribar.
■ Aquesta és una batalla política, no només
moral. Si la CUP permet que Aliança Catalana es presenti com l’única força
que defensa Catalunya, haurà perdut abans de començar. Però si aconsegueix
demostrar que el patriotisme català no és incompatible amb la pluralitat, la
igualtat i la defensa dels serveis públics, pot recuperar votants que rebutgen
tant l’espanyolisme de Vox com el racisme d’Aliança.
3. La batalla contra l’extrema dreta
■ La segona oportunitat de la CUP és el front
antifeixista. En aquest terreny, la formació té una credibilitat acumulada que
difícilment poden exhibir els partits que només han començat a denunciar
Aliança Catalana quan els sondejos li han assignat desenes d’escons.
■ La CUP i
les organitzacions del seu entorn han combatut públicament la normalització
d’Aliança Catalana. Arran, vinculada a l’esquerra independentista, ha
anunciat mobilitzacions contra els actes del partit de Sílvia Orriols i ha
denunciat l’intent del partit neofeixista d’apropiar-se de símbols
independentistes com el Fossar de les Moreres. Una oposició frontal que
no depèn de càlculs parlamentaris.
■ Ara bé, la CUP haurà de saber diferenciar fermesa
de gesticulació. La protesta contra l’extrema dreta és necessària, però
no n’hi ha prou amb impedir actes o denunciar discursos. També cal oferir
respostes concretes als problemes que alimenten el malestar: el preu de
l’habitatge, la precarietat, la inseguretat, la saturació dels serveis públics
i la sensació que les institucions han perdut control sobre determinades
dinàmiques.
■ Aliança Catalana creix perquè
aconsegueix fer bullir l’olla del malestar real amb una explicació simplista i
assenyalant només un culpable: la immigració. Les dades del CEO mostren que
la immigració és el principal problema per al 26% dels votants d’Aliança Catalana,
davant del 7% dels de Junts i el 6% dels d’ERC. En canvi, les
preocupacions generals de la societat són més àmplies: un altre resum del
mateix debat situava l’habitatge per davant de la immigració i la
inseguretat.
■ La CUP pot combatre el relat ultra
si no nega els problemes que la gent viu. Dir que la inseguretat no
existeix, o que parlar de gestió migratòria és sempre racisme, seria un error.
La resposta hauria de consistir a disputar el diagnòstic: la seguretat no es
resol amb patrulles de ciutadans ni amb sospites generalitzades sobre
comunitats senceres, sinó amb serveis públics, policia sotmesa a control
democràtic, habitatge, escoles, mediació i polítiques d’inclusió.
■ Les anomenades “patrulles de seguretat” a l’estil
camicie nere de Mussolini (1922) són, precisament, un
terreny que la CUP pot aprofitar molt bé políticament. Si una formació
partidària d’instaurar “ordre privat i exclusió” presenta la por com a
programa, la CUP pot defensar una seguretat republicana: la mateixa llei
per a tothom, cap impunitat, cap persecució col·lectiva i cap substitució de
les institucions per grups parapolicials.
4. Catalunya no és una societat de
dretes
■ La CUP també pot jugar la carta d’una tradició
catalana que no encaixa fàcilment amb el relat d’Aliança Catalana. Catalunya ha
tingut dretes poderoses, sens dubte, però també una cultura associativa,
cooperativa, obrera i municipalista molt arrelada. El país no és
políticament propietat de cap partit ni de cap família, malgrat que hi hagi qui
es creu el President, el Legitimat o... encara més ridícul: l’Elegit,
malgrat no haver obtingut mai nu un vot en cap elecció.
■ Aquesta lectura permet discutir una idea que la
dreta intenta imposar: que el rebuig a l’espanyolisme ha de conduir
necessàriament al conservadorisme identitari. No és així. La defensa de
la llengua catalana, la sobirania i la cohesió social pot
anar lligada a una millor redistribució, a més drets laborals i a
una política d’habitatge ambiciosa i de més fàcil accés. Que de fet és
com socialment hauria de ser si no volem acabar perdent bous i esquelles.
■ La CUP ha de tenir cura, tanmateix, de no
convertir aquesta batalla en una revisió nostàlgica del pujolisme (que tant
de mal ens ha fet) o en una simple caricatura de la dreta catalana (que
tant de mal ens fa, encara). Les responsabilitats de l’antiga Convergència en
la construcció del model polític i econòmic actual són tangibles i negativament
molt importants, però l’electorat jove no vota pensant només en els balanços
del passat. Vota a partir del lloguer que no pot pagar, de la
feina insegura, de la llengua que percep amenaçada i de les
expectatives de futur.
■ Per això, la crítica a l’herència convergent de
mig segle i que encara ens té hipotecats serà útil només si es connecta amb
un projecte de present. La CUP ha de dir què faria amb l’habitatge, els
barris, la sanitat, l’educació, les pensions, la
fiscalitat i la transició energètica. Sense aquest programa material, el
sobiranisme i l’antiracisme poden quedar reduïts a consignes.
5. No anar a Madrid com a
diferència
■ La tradicional reticència de la CUP a participar en
les eleccions espanyoles pot ser presentada com una feblesa o com una virtut.
El partit va trencar aquesta tradició el 2019, quan va obtenir dos diputats al
Congrés, però els va perdre el 2023. Actualment manté obert el debat sobre
si tornar a presentar-se a les generals del 2027.
■ Si finalment no va a Madrid, pot convertir aquesta
decisió en un element de coherència: la CUP no aspira a gestionar Espanya ni
a ser una peça intercanviable en la governabilitat estatal. El seu terreny
prioritari és Catalunya, les institucions catalanes i el poder municipal. En
una etapa marcada per la frustració amb els pactes a Madrid, aquesta posició
pot atreure electors que ja fa temps que consideren que els partits “independentistes”
s’han allunyat de l’objectiu nacional.
■ Però tampoc no pot confondre coherència amb
immobilisme. No anar a Madrid no eximeix la CUP d’explicar com pensa
defensar Catalunya davant les decisions del Govern espanyol, la Unió Europea o
els mercats. La sobirania no pot significar desentendre’s de les relacions
de poder que afecten la vida quotidiana.
6. Les cartes que hauria de jugar
■ La CUP podria créixer si aconsegueix articular cinc
idees senzilles i creïbles:
- Catalunya no és propietat de l’extrema dreta
i l’independentisme no és sinònim de racisme.
- La seguretat s’ha de garantir amb drets, serveis
públics i institucions democràtiques, no amb patrulles privades ni
persecucions.
- L’habitatge, els salaris i la sanitat són
problemes més determinants que les guerres culturals fabricades a les
xarxes.
- La independència continua sent una opció política
clara, però ha d’anar vinculada a un projecte social concret.
- Davant la CUP no hi ha només l’abstenció:
hi ha el risc que el vot sobiranista i popular sigui capturat per una
dreta excessivament identitària i, per tant, excloent.
■ També haurà de ser hàbil en la comunicació. Els
bots i els trolls poden multiplicar un missatge, fabricar sensació
d’omnipresència i ocupar converses digitals, però no substitueixen una
organització territorial ni voten. Les dades disponibles permeten afirmar
que Aliança Catalana ha crescut molt en les enquestes; no permeten
atribuir aquest creixement automàticament a una xarxa de bots ni quantificar-ne
el finançament sense proves documentals. Aquesta distinció és important: la
CUP no hauria de combatre la propaganda amb una altra propaganda.
■ El seu avantatge potencial és precisament el
contrari: una xarxa militant, municipal i associativa capaç de parlar amb
persones reals. Però això exigeix abandonar l’autosatisfacció, reconèixer
errors del cicle processista i oferir una política menys endogàmica. No
n’hi ha prou amb tenir raó sobre Aliança Catalana. Cal convèncer els qui, davant
la por i el desencís, poden acabar votant-la.
■ La CUP pot pujar, doncs, no perquè l’escenari li
sigui favorable per defecte, sinó perquè la polarització actual li obre un
espai. La clau serà ocupar-lo amb claredat nacional, compromís
social i una oposició inequívoca al racisme, però també amb
propostes concretes sobre els problemes que l’extrema dreta instrumentalitza.
Si ho aconsegueix, pot deixar de ser percebuda com una força en retirada i
tornar a aparèixer com una necessitat política vital.
