Perinno Lligams

Deu anys de música mediterrània amb S'Albaida Santi Capellera i Rabassó*periodista E l diumenge dia 20 d'abril el grup folk menorquí S'Albaida va fer la presentació del seu nou disc "Xalandria" amb motiu dels 10 anys de la seva fundació. La posada de llarg en escena va tenir lloc al marc incomparable del Teatre Princpal de la ciutat maonesa. Un gran escenari que va estar a l'alçada en tots els aspectes, tal com requeria l'ocasió, i que va acollir un públic que va vibrar durant tot el concert. Van ser dues hores que van passar volant perquè hi havia moltes coses per a dir, per ensenyar i per sentir, i perquè i tots i cadascun dels col·laboradors participants en aquest seu darrer treball musical, com per exemple Maria Camps, Marco Mezquida o Eliseo Parra van ser-hi presents i objecte de l'atenció dels components del grup, i de les quatre-centes persones que van omplir el petit Liceu maonès. Les col·laboracions també es van donar in situ, ja que en Dani B...

E lla juga a trobar peces blaves i daurades a la sorra imaginària, mentre passa el seu peu estètic i prim, ni curt ni llarg, amunt i avall per la sorra real de la platja de Sant Tomàs. El ventet suau i càlid d'aquesta primavera que ens bressola li fa volar els cabells clars entre les espatlles i la cara, i amaga de tant en tant els dos ulls verds grisos que il·luminen el seu rostre com si de dos sols paral·lels es tractés. I la seva mirada dolça es perd en l'horitzó, perquè potser mira de buscar-hi algun senyal per reordenar de nou les prioritats que d'ella mateixa se'n desprenen. Els pits impresos a l’arena deixen dues cavitats gairebé perfectes, com si fossin dunes del desert. A hores d'ara encara ha de lliurar treballs de la facultat que encara no ha fet i que ja hauria d'haver donat ja fa dies. Les lectures obligatòries. Les flors grogues i blanques. La moral i la moralina, tot junt. Rebolca el seu cos bru de dalt a baix a la franja on l’aigua i l’arena s’in...

Laments lamentables L es paradoxes sovint són a peu d’escala. D’una escala de qualsevol casa de qualsevol ciutat o poble de la nostra geografia. I l’abús d’algunes persones en emprar les lacres socials més esteses i abominables, com ara els maltractaments domèstics, es posen de manifest, moltes vegades, en exemples com el que cito en aquest relat curt. Aquesta vindria a ser la conversa entre un matrimoni aparentment feliç en la seva vida qüotidiana, el dia en que ella decideix acabar “la felicitat avorrida de la llarga convivència”. En aquest exemple òbviament hi poso més pa que formatge, com sol dir l’amic i mestre Puyal a les retransmissions del futbol a Catalunya Ràdio. Però el cert és que l’aproximació a la realitat de la història, malgrat la seva brevetat per raons òbvies, és del tot versemblant, malgrat que en aquest cas és ficció literària i que utilitzo el meu nom propi per donar vida al personatge del marit, que, casualment és periodista. -Hola, estimada... -Hola, Santi. -Com ...

El valencià i el català, una mateixa llengua Santi Capellera i Rabassó*periodista L a secció lexicogràfica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar una definició de valencià per al Diccionari Normatiu Valencià, que referma que es tracta d’una llengua que té dues denominacions: valencià i català. El nom valencià és el que s’ha usat històricament per designar la llengua catalana en el territori del País Valencià, o de la denominada en l'actualitat Comunitat Valenciana, i el nom català és utilitzat al Principat de Catalunya i a les Illes Balears. Es tracta doncs del mateix idioma amb dues denominacions distintes. Però mai (tal com els secessionistes lingüístics, influits generalment per posicions polítiques de caire espanyolista radical han intentat fer veure al llarg dels temps), i malgrat tenir aquestes dues denominacions, ha estat una llengua distinta. En el cas de les Illes Balears això ja queda molt ben definit en l'Estatut d'Autonomia Balear, perquè resa exactam...

C onta la saviesa popular que la dona-felina té set vides, que és per aquesta raó que camina per les teulades i que es desplaça sigilosament sense fer cap soroll per tot arreu, que no té por dels abismes, perquè sap que encara li’n queden sis més per estrenar. Però la certesa no és aquesta de cap de les maneres, ja que les llegendes generalment només són això. La dona-felina té el mateix nombre de vides que qualsevol altra dona. I ella ho sap del cert. A la dona-felina no li agrada gens donar explicacions. Potser per això tampoc les demana gairebé mai. Sospita terriblement d'aquells que es justifiquen massa sovint en veu alta i defuig els que ho fan en veu baixa. No calcula mai les probabilitats d’èxit o d’error. Ni les conseqüències. No coneix la llei de Murphy ni cap altra teoria de probabilitats. Ella només actua com el seu instint li dicta. Sap que de vegades només es pot actuar des del cor. I que aquest és el moment exacte on comença tot. Quan la dona-gat desfila, quan sedueix...

Diada de Sant Jordi amb Nuria Román Santi Capellera i Rabassó*periodista E l dia de Sant Jordi vaig tenir ocasió d'entrevistar Nuria Román a Quadrant de Menorca d'IB3 Ràdio, pintora i escultora madrilenya afincada a l'illa des de fa onze anys. Prèviament al programa acostumo a fer una entrevista per tal de copsar la qualitat humana i les referències concretes professionals o d'especialitat del convidat, ja que d'aquesta manera aconsegueixo trencar el gel entre el personatge i jo, i a més l'estona sol acabar en una conversa que es fa diàfana, a mesura que avança el temps i que la confiança mútua en les paraules i les accions es va posant de manifest. Això per aquest periodista és senzillament gratificant, ja que a banda del fruir d'aquesta fantàstica feina, per a mi la millor del món perquè et permet abordar aspectes de la vida inimaginables en altres camps, m'enriqueixo personalment en moltes qüestions, i participo de la vida aliena com si es tractés de ...

H e après a deixar el meu cos caminant, escrivint, explicant o escoltant. Mentrestant jo aprofito per fer altres coses més interessants com nedar, ballar o volar. Aquesta és la única manera que he trobat per escolar-me de les clavegueres de la quotidianitat i fer una mica més suportable aquesta primavera que comença amb aires d'estiu. Amb aquesta sensació de pau i bon oratge, de nou em trobo faltat d'aquesta suavitat d'una pell tersa que m'agrada que m'acaroni la cara i el coll, mentre bado estirat a la gespa perdut en algun núvol fugisser de Benisafúller. El sol ho crema tot altra vegada. Els sentiments, els records, la tendresa, els desigs, i és clar, també la pell. És bonic sentir com tots aquests imaginaris s’evaporen i es converteixen en llum gràcies a la força de l'astre rei. És bonic saber que són els mateixos que fa tan de temps que es cremen i s’evaporen i que tornen més tard en altres formes, en altres colors, en altres pells, en altres ulls, en altres...