Perinno Lligams

C onta la saviesa popular que la dona-felina té set vides, que és per aquesta raó que camina per les teulades i que es desplaça sigilosament sense fer cap soroll per tot arreu, que no té por dels abismes, perquè sap que encara li’n queden sis més per estrenar. Però la certesa no és aquesta de cap de les maneres, ja que les llegendes generalment només són això. La dona-felina té el mateix nombre de vides que qualsevol altra dona. I ella ho sap del cert. A la dona-felina no li agrada gens donar explicacions. Potser per això tampoc les demana gairebé mai. Sospita terriblement d'aquells que es justifiquen massa sovint en veu alta i defuig els que ho fan en veu baixa. No calcula mai les probabilitats d’èxit o d’error. Ni les conseqüències. No coneix la llei de Murphy ni cap altra teoria de probabilitats. Ella només actua com el seu instint li dicta. Sap que de vegades només es pot actuar des del cor. I que aquest és el moment exacte on comença tot. Quan la dona-gat desfila, quan sedueix...

Diada de Sant Jordi amb Nuria Román Santi Capellera i Rabassó*periodista E l dia de Sant Jordi vaig tenir ocasió d'entrevistar Nuria Román a Quadrant de Menorca d'IB3 Ràdio, pintora i escultora madrilenya afincada a l'illa des de fa onze anys. Prèviament al programa acostumo a fer una entrevista per tal de copsar la qualitat humana i les referències concretes professionals o d'especialitat del convidat, ja que d'aquesta manera aconsegueixo trencar el gel entre el personatge i jo, i a més l'estona sol acabar en una conversa que es fa diàfana, a mesura que avança el temps i que la confiança mútua en les paraules i les accions es va posant de manifest. Això per aquest periodista és senzillament gratificant, ja que a banda del fruir d'aquesta fantàstica feina, per a mi la millor del món perquè et permet abordar aspectes de la vida inimaginables en altres camps, m'enriqueixo personalment en moltes qüestions, i participo de la vida aliena com si es tractés de ...

H e après a deixar el meu cos caminant, escrivint, explicant o escoltant. Mentrestant jo aprofito per fer altres coses més interessants com nedar, ballar o volar. Aquesta és la única manera que he trobat per escolar-me de les clavegueres de la quotidianitat i fer una mica més suportable aquesta primavera que comença amb aires d'estiu. Amb aquesta sensació de pau i bon oratge, de nou em trobo faltat d'aquesta suavitat d'una pell tersa que m'agrada que m'acaroni la cara i el coll, mentre bado estirat a la gespa perdut en algun núvol fugisser de Benisafúller. El sol ho crema tot altra vegada. Els sentiments, els records, la tendresa, els desigs, i és clar, també la pell. És bonic sentir com tots aquests imaginaris s’evaporen i es converteixen en llum gràcies a la força de l'astre rei. És bonic saber que són els mateixos que fa tan de temps que es cremen i s’evaporen i que tornen més tard en altres formes, en altres colors, en altres pells, en altres ulls, en altres...

Premis literaris: encerts i desencerts destacables Santi Capellera i Rabassó*periodista B altasar Porcel, Josep Piera i Maria Àngels Anglada van obtenir el Josep Pla. Maria Mercè Marçal, Francesc Parcerisas i Feliu Formosa van obtenir el Carles Riba de poesia. Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Jordi Coca i Pere Calders han passat pel Sant Jordi de novel•la. I així molts d’altres. A Menorca, una de les nostres escriptores destacades, Maite Salord, va resultar finalista del Sant Jordi passat, i ha obtingut altres guardons força importants des del 1997. Són noms que han quedat però potser poc en molts casos. Perquè un premi per si sol no fa que s'aguanti el prestigi. Deia Benjamin Franklin (a qui llegia l'altre dia) molt encertadament: "un sac buit difícilment s'aguanta dret". I no poso en entredit que els premis atorgats no siguin merescuts, ni molt menys, però sóc de l'opinió que els premis només tenen sentit quan ells mateixos es fan el propòsit de tirar una lí...

L'homenot Carreras: finit corona opus Santi Capellera i Rabassó*periodista E n el decurs del programa radiofònic que aquest redactor realitza i condueix, Quadrant de Menorca, que s'emet cada capvespre per IB3 Ràdio de sis a set i en directe, he entrevistat a gairebé vuitanta persones destacades de l'illa. Entre elles hi figura Marcos Carreras, president d'Editorial Menorca i exvicepresident de PIME i altres destacades entitats, que va passar pels estudis maonesos de la ràdio pública balear el passat dia 15. Em sap greu de vegades reiterar conceptes i personatges, però és que no puc per menys que referir-m'hi de bell nou. Es tracta del gran Josep Pla, al qual és públic i notori que admiro i amb el que de vegades, alguns companys més esqüets que jo en la redacció de textos, m'han intentat fer burla, per les explicacions extenses que faig sovint. Bé, si tot el dolent d'un periodista ha de ser que l'acusin de semblar en Josep Pla, doncs jo opto per la dolent...

J a no queda res per desordenar. Ni llibres, ni idees, ni pensaments, ni desitjos. Per això ja no em fa por el vent de Menorca. L’únic que pot fer ara mateix és posar una mica d’ordre per casualitat. Com fa sempre. Encara que les casualitats no existeixin. Encara que sempre que bufi sigui en direcció contrària. Com solies fer tu. L’aigua del mar de Binisafúller és freda. Però no ho és tan com quan vas anar-te’n. El vent bufa i s’enduu els records de molts dies junts, al costat de l'aigua i de les roques, ara ja fa molts mesos. Massa per sentir-los potser. Tants que ni tan sols recordo la textura de la teva pell, la calidesa de la teva mirada, l'escalfor de la teva mà en posar-se sobre el meu pit. I bufava el vent de tramuntana mentre s'emportava els versos que et vaig escriure amb llàgrimes que brollaven i que queien sobre el paper i escampaven la tinta en barrejar-s'hi. Recordo que dels papers que es perden a la platja com aquells meus versos, n'hi ha que pertanyen...

Riure's del personal als mass media i a la societat Santi Capellera i Rabassó*periodista J a m’he referit, en alguna altra ocasió, al programa Polònia. De vegades em fa molta gràcia perquè la genialitat dels seus protagonistes i imitadors de personatges rellevants a la perfecció ratlla la paròdia gairebé perfecta. Molts cops ja no se sap si són els imitats o els imitadors els que es parodien els uns ala altres. I si no, pels que vau veure la gala del Català de l’Any a TV3 fa unes setmanes, vareu poder comprovar com els dos Josep Cuní, el de veres i el de Polònia, discutien per deixar clar qui era qui davant les càmeres i els espectadors d’aquell acte. Però hi ha coses perilloses com algunes que no queden gaire clares en relació a la nostra llengua. Riure’s del català del president de la Generalitat, José Montilla, és una de les maneres més directes d’ajudar a cavar la tomba del català. En un moment històric en què no és segur que la immigració extracomunitària segueixi, en el tema ...