Perinno Lligams

Q uina tristesa interior sento davant aquest espectacle dantesc que els meus ulls contemplen. Vaig poder veure fa pocs mesos les conseqüències de l'atemptat de la terminal 4 de l'aeroport de Barajas, a Madrid, dues hores després que aquest s'hagués esdevingut i, sincerament i sense voler-li treure importància, allò semblava una maqueta al costat de la monstruositat que es pot divisar aquí pels quatre cantons. La imatge n'és una petita mostra. Fa quasi 40 anys que aquesta ciutat (que havia estat moderna i amb tota mena de serveis; meravellosa, que per això l'anomenaven la Perla de l'Orient Mitjà -i al Líban el país dels cedres-) pateix els atacs quasi ininterromputs per part de totes les faccions que participen en aquest grotesc, lamentable i rocambolesc conflicte de la regió. Els arbres encara romanen a la majoria d'indrets del país: bellissims. Però dissortadament, la ciutat que un dia va mereixer aquest preciós denominador, ha deixat de tenir tota connotac...

Falsos ronyons televisius i altres herbaris Santi Capellera i Rabassó*periodista U na suposada malalta terminal de càncer va sortir la setmana passada en una mena de xou estil "Gran Hermano" del canal holandès BNN. “El Gran espectacle del donant” es va emetre, però al final no hi va haver un premi d'un ronyó, sinó que el programa va resultat ser un muntatge per sensibilitzar la població perquè doni els seus òrgans. La gran sorpresa es va guardar fins a l'últim moment quan, abans de saber-se el guanyador del programa i del ronyó, el presentador va explicar davant les càmeres que no es produiria una donació real; que la donant malalta de càncer era una actriu i que l'objectiu de l'emissió era conscienciar els holandesos perquè fossin més sensibles a les donacions d’òrgans. Els concursants, de fet, eren malalts renals reals que necessitaven un ronyó. El programa va despertar moltes crítiques, sobretot des del Parlament holandès i també des dels organismes interna...

A mi m'agrada la gent que toca de peus a terra, però que quan cal sap pujar a la corda fluixa i transportar-se per ella transversalment, des del punt que li faci més il·lusió fins al que el captivi de forma desmesurada. M'agrada aquesta gent que és capaç de mirar-te els ulls mentre et diu una veritat que et fa mal, o mentre et diu un mot que et fa feliç. M'agrada la gent sincera com jo. La que no s'amaga malgrat la calamarsa. M'agrada ser com sóc, i escriure el que escric. M'agrada molt. I per això encara sóc capaç de ser feliç en aquest món de mones, ple de falsedats, de traïdors, i de gent que et fa la gara-gara mentre els convé, perquè només els importa el seu petit món d'interessos...dels que sigui. Trist i lamentable. Es veritat però que nedo com el salmó, contra el corrent. Però molt a pesar d'això em sento realitzat i satisfet, perquè sóc un transportista d'idees i de somnis, malgrat ser un operador semàntic de la trista realitat que m'en...

Q uèia la llàgrima. Era l'última. Era la darrera manifestació del resultat d'un profund disgust..., d'una decepció de magnitud inenarrable. Rodolava directament cap a terra, i allà es va extingir. Es va assecar com el llagrimer d'on provenia. Ara els ulls hi tornen a veure clar. Poc a poc la nebulosa es va escampant, i la claredat torna. I l'horitzó es dibuixa de nou sense obstacles. La llàgrima, la del final, també va deixar d'existir.

I ella em va dir "no t'estimo, és que m'agrada que m'estimis". I jo vaig dir-li "jo només volia que valoressis els meus gustos tan eclèctics, -perquè, de vegades, sóc com alguns d'aquells pensadors grecs que encara enlluernen alguna gent, malgrat els anys que fa que va desaparèixer aquella civilització basada, entre altres banalitats, en els mites i les utopies-, aquells que escollien -segons la circumstància i l'interès del moment- el millor de cada sistema; però jo crèia que la teva fantasia era l'amor...". I ella que amb un somrís viatger em respon "l'amor? ...què sabràs tu què és la meva fantasia".

Votar en blanc…o en negre: paper de càstig Santi Capellera i Rabassó *periodista A les Illes Balears s’han comptabilitzat en aquests passats comicis més de 8.600 vots en blanc. A Catalunya ja fa feredat: gairebé 90.000. Aquest fet fa reflexionar molt sobre el que podria ser l’inici d’un possible desmembrament social. Els ciutadans, i per tant votants, cada vegada tenen més clar que anar a votar no canvia res. Si més no a ells no els canvia res en les seves qüestions de vital importància. Molts expliquen a peu d’urna –on vaig estar elaborant informacions en la meva feina habitual de redactor d’IB3- que "tots prometen el mateix i després fan el que els sembla millor, i sovint no fan res". Aquestes asseveracions són francament molt preocupants, perquè qui les emet és precisament el ciutadà que va a votar, i que ja ho explica amb desencís. "Ningú no em convenç, per això em quedo a la platja", explicaven uns joves. I això, reitero, és altament preocupant en unes estruct...

Tots "A ritme d’Illa", amb Miquel Mariano Santi Capellera i Rabassó *periodista R epresentants menorquins com el solista Miquel Mariano esdevenen sovint els veritables ambaixadors insulars arreu, de la llengua i de la cultura pròpies de les Balears. Això es va poder comprovar el dimarts dia 29 de maig a l’espai de TV3 "El Club", on en prime time i amb una audiència pròxima a les 600.000 persones, el cantant maonès va donar a conèixer el seu disc "A ritme d’Illa" davant l’audiència dels territoris de parla catalana. Dies abans el solista illenc ja havia passat pel programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio, un magazzine de cap de setmana que condueix Xavier Solà i que ja va per la seva dinovena temporada; també pel programa de sobretaula de Llucià Ferrer, "On vols anar a parar", a banda d’haver visitat el "Tvist" dels dominis de la incombustible Mari Pau Huguet, també a la Televisió de Catalunya. Mariano ha estat reconegut donc...