Perinno Lligams

El combat dels poetes (de Màrius Torres) "Què esperes, esperit distès igual que un arc?" Joan Sales, Amarint P oetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts i, tibant el seu arc, encara espera vèncer, en el combat obscur per la nostra remença tibem els nostres arcs amb un suprem esforç. Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa dobleguem. És la corda dolorosa que es torç i paga, sota els dits implacables i forts, el vol de les sagetes amb la seva sofrença. Com més dur serà el braç i més potent el puny, els àgils projectils arribaran més lluny i serà més daurat el vi de la victòria. I del nostre esperit, distès igual que un arc, els versos volaran amb un impuls tan llarg que es perdran en el cel inútil de la glòria.

Tal com assegura la Isabel, una de les conegudes de la ja entranyable Tate, "les paraules limiten el camp dels sentiments i de les emocions. N'hi ha infinitat d'aquestes emocions. Fantasies i desitjos que no es poden expressar completament ni amb la descripció més llarga i treballada". Hi ha coses que no es poden explicar, només es poden viure, oi?

Blair, malgrat tot, marxa amb els deures fets Santi Capellera i Rabassó *periodista E ls seus detractors li diuen “Tory Blair” irònicament, utilitzant la paraula que designa els militants del partit conservador britànic. El premier de Regne Unit va anunciar la seva retirada per cedir el càrrec a Gordon Brown. Naturalment, durant el seu perllongat mandat hi ha hagut llums i ombres, però no es pot negar que ha estat un d’aquells líders que deixen petjada i que han canviat les regles del joc tal com va passar també amb Margaret Thatcher. En tot cas, al cap de deu anys de la seva esclatant victòria electoral, pot presumir d’una ininterrompuda prosperitat econòmica, una positiva creació de llocs de treball, una reducció del deute públic i un fort increment de les plantilles d’infermeres (85.000) i mestres (36.000). Si volem seguir amb xifres, el Govern laborista també pot vantar-se dels 42 milions de persones que l’any passat van entrar gratis als museus i galeries d’art. Però, malgrat tot,...

D e vegades en una mirada hi he trobat sinceritat. D'altres hi he vist l'ànima de qui la feia. En algunes altres hi he denotat dolçor, aprovació, enteniment, innocència, interès, un preciós color d'ulls com els teus, d'ametlleta... Hi he trobat empatia i la subtilesa d'un cor que he descobert ple de ganes d'estimar. Hi he vist puresa i honestedat, però també en altres ocasions hi he comprovat malícia, iniqüitat, males intencions, maldat, fredor, brutícia, traidoria, pecaminositat, hipocresia; una daga que es vol clavar per rancúnia, sense que res més que el fet mateix de l'esdevenidor de la vida l'hagi motivada. D'altres mirades m'han aportat tranquilitat, comprensió i consol en moments en que necessitava aquests bàlsams. He gaudit de la transparència d'una mirada clara. Una altra mirada em volia dir t'estimo, però no m'ho podia dir perquè tenia por d'aquest sentiment que brollava del cor. Tenia por d'estimar i de no poder-ho ...

Votem opcions, però sobretot votem persones Santi Capellera i Rabassó *periodista Les cites electorals posen a prova la fortalesa de la democràcia, el nivell de consciència cívica i política dels electors i la solidesa dels programes electorals que presenten les forces polítiques. No en va la cursa electoral sol acabar amb una jornada de reflexió, dedicada a la introspecció personal per, al dia següent, viure la jornada amb un cert to d’alegria per l’exercici democràtic de decidir conjuntament una parcel•la del nostre futur més immediat. Els anys que fa que vivim en democràcia, l’estabilitat de la nostra societat i la maduresa de les seves estructures bàsiques ens situen en un marc que, aparentment, ens podria fer creure que la continuïtat és el millor remei per a la bona administració i, en aquest cas, per a la bona administració a nivell insular. L’absència d’una veritable confrontació de models ideològics, la similitud de certs programes i propostes, la cada cop més alta transversal...

H e enterrat llibres de poesia amb l'esperança que algun dia d'allà en surtin flors naturals. He baixat als avencs a tocar la trompeta per fer-la sentir a les nimfes i els follets del mon subterrani. He mirat els ocells mentre feien filigranes a l'aire, i he cregut que les seves tombarelles eren com la meva vida. He sentit la pau de mirar enrera, del luxe del dol i durant uns instants he cregut que me n'havia pogut escapar. He observat el no aturar de les onades i he demanat ser la platja per sentir el plaer de l'acaronament constant. He somniat amb els teus llavis humits com la molsa i en despertar-me i no veure't se m'ha desinflat el cor. He sentit el vent com cantava i he tingut la sensació que m'explicava coses teves en una llengua ancestral. He notat la pluja a la cara i m'ha fet l'efecte que eren les teves llàgrimes que vessaven abundants damunt meu. He sentit la fredor de no sentir durant la nit l'escalfor dels teus petons, i m'h...

Ella é s el meu àngel, vingut directament del cel E l nostre espai comú, allà on conjuminem mil sensacions i on concidim cada dia. Adés va ser un lloc màgic. Allà on la teva mirada es va fixar en la meva, i es van espurnejar. Allà on les meus mots de cirera i gerds et van fer sentir més bonica encara. Allà on les puntes dels nostres dits van prendre contacte i quasi es van soldar, i el bategar dels cors es va fer tan present que ens vam pensar que tothom el podia sentir. Un espai de lletres febles i d'idees més aviat banals, però el nostre espai comú. L'espai de labors pseudoliteràries, de comunicacions incomunicades, de tafaneries ancestrals, de misèries quotidianes, d'enveges i de rancúnies també. Un espai que ens va acostar, i que ara ens distancia. Que ho fa perquè, en definitiva no deixa de ser un lloc estable, malgrat tota la seva inestabilitat, que llavors no era la nostra. Tu tan tu, tan teva. Jo tan jo, tan meu. Aleshores tots dos anàvem a l'uníson durant molt...

E ra un capvespre d’ombres llargues, de llum feble i moribunda, com un mar que s’encalma després d’una tempesta i s’afebleixen els seus esquitxos contra les penyes. El paisatge s’eixugava a poc a poc de la llum del dia, com els llençols estesos al clarobscur del hivern. Tu eres al meu costat i jo et mirava, com un infant, com un follet d’algun bosc màgic, com algú que és capaç de renéixer dia rere dia per tornar a reviure la intensitat d’un altre primer cop. I jo et mirava i et demanava, però se'm van tancar el ulls, i el meu sol va morir rere les cortines, i va morir també un tros de la meva infantesa. Van morir també els desitjos, apressats per aquella foscor impensada. Va morir tota la màgia d’un cop de bastó, i va ser com qui mata una mosca que badava caminant pel vidre d’una finestra.

T 'estimo, i t'estimo tant que molt sovint la meva vida em resulta petita, incomoda i curta. Tens un estrany do que fa que tot allò que toques es transformi; aconsegueixes que el que en un principi semblava un escull insuperable, s'escorri dins el vent i amb un buf desaparegui, i, saps?, m'agrades així, com ets, perquè tota perfecció es converteix en imperfecció des del moment en que aquesta és conscient d'aquest fet. I tu tens un suficient grau d'imperfecció que et converteix en quasi perfecta. D'aquí que no em bastin les paraules per demostrar allò que sento, perquè t'estimo, i t'estimo tant que molt sovint la meva vida em resulta petita, incomoda i curta...

J unts compartim un món. Ple de dolços i tristos moments, de boniques paraules i de sentiments sincers. Un món on tu i jo podem parlar sense badar boca. On els "perquè" no tenen importància senzillament perquè surten del nostre entorn. Un món on els somnis es fan realitat cada dia. Un món d'il·lusió i d'un xic d'innocència, de fantasia i d'estimació. Ple de màgia, d'il·lusió, d'amor i d'alegria. En el nostre món res és impossible, tot és tangible. Puc obrir les ales i volar, i cridar als quatre vents un "t'estimo" immens com l'oceà. Perquè a les nits la lluna ens il·lumina, i de dia els teus ulls em fan de guia. Sota els llençols et trobo perduda en les millors sensacions, en aquelles nits que em sols regalar, en aquells moments en que regalimes tendresa.

S i encara et penses que em sento fràgil i que busco arrecerar-me de la tempesta, t'equivoques. No em fa por la pluja, ni el vent, ni els llamps ni els trons. Sóc fort com sempre. He cantat i he ballat sota diluvis. He corregut contra el vent perseguint els somnis més impossibles fins atrapar-los. He retornat els llampecs als déus perquè els convertissin en sagetes de Cupido. He vist com la lluna tenyia de llum els peixos de la nostra mar. He esgarrapat terra de llocs on feia massa temps que ningú no hi plorava. He saltat descalç per les roques d'illes perdudes i he vist l'aigua de cascades que no es dibuixen a cap mapa del món. He contemplat les estrelles des de platges que mai m'hauria imaginat, i me n'he fet arracades quan el cel no podia fer-ho. He ballat de puntetes sobre les cordes més altes del trapezi i tant sols he perdut l'equilibri en veure-la a ella tocar de peus a terra. He venut la meva pell a percussionistes que sabien fer-la vibrar i sabien fer...

T res o quatre gotes delatant pluja de nit filtren el sol per la finestra. Guaito com reposes nua des dels peus del llit amb un posat ple de tendresa. Quantes nits acaronant els teus dits delicats. Quants matins com el que ara gaudim, tebi com un fil de roba. Amagats de tanta gent que parla, teixim certeses amb la mirada. Som tan lluny d'aquell soroll salvatge de la ciutat, que ens fem entendre sense paraules. Dos o tres cabells mandrosos pinten els coixins amb el color d'aquesta tarda. Sento com camines per casa pel so dolç del teu vestit que entre les cuixes et delata. Quants matins entrellaçant-nos com si fossim de pedra. Quantes nits com la que ara tenim, tèbia com la llum de l'espelma que crema, a la casa de la bocana del port de Ciutadella. Quina olor de mar, quin soroll de pluja mentre els teus petons marquen la meva pell, mentre m'abraces tendrament i em pessigues el coll amb les dents, i em dius que dir-me que m'estimes és poca cosa. Quina sensació més dolç...

D e vegades sembla que el temps pugui aturar-se. Aleshores aprofito qualsevol pretext com a paràmetre per a mesurar-lo a la meva mida. L'eternitat es condensa en la sonoritat de la teva veu i la banalitat consisteix en viure sense pensar que pots aparèixer en qualsevol moment. Et veig passar i perdo l'equilibri que havia après d'altres trapezistes. El pit em torna l'últim record dels teus dits i el cor troba, per fi, el seu camí de retorn. I mentre tu passes, silent, amb la seguretat de qui pot creuar la mar a peu sense mullar-se; jo m'intento agafar a qualsevol excusa que em deixi tornar a caminar de puntetes sobre les cordes més altes, i em deixi creuar el mar encara que sigui mullant-me els racons de pell que mai han aprés a salvar-se. Per si de cas dissimulo perquè no sembli que tot es para, ni que l'eternitat se'm concentra en aquest instant de res. Perquè no sembli que estic més melancònic del que és habitual en mi darrerament. Llavors és quan començo ...

H i ha somriures de rajos de lluna plena, somriures de sol. Somriures fets de pols d'estrelles que al moment de caure anaven massa carregades de desitjos per acomplir. Hi ha somriures vermells, somriures blancs, blaus, verds i roses. Mai no s'ha trobat cap somriure marró. Els grisos necessitarien una altra paraula per definir el què són. Els negres serveixen per una altra cosa que ara no ve al cas. Hi ha somriures que ho són perquè els faria vergonya ser llàgrimes boniques de nen tonto i consentit. D'altres ho són després d'haver estat plorant tanta tanta estona, que només els queda somriure per no continuar plorant. Aquests últims, es reconeixen perquè porten sempre els colors de l'arc de Sant Martí a la part inferior dels llavis, i perquè abans de veure'ls amb els ulls ja t'han penetrat no saps ben bé per on. Hi ha somriures que tenen gust de cirera, de piruleta o de núvol de sucre de color rosa de fira. D'altres tenen gust de xocolata, de cafè, o de v...

A loma, quina intensitat de goig en fregar la teva pell. La sensació tan especial del contacte íntim altra vegada. N'estava orfe, immers en la meva melangia que tu has apaivagat. Aloma, fins i tot el teu nom vessa belles lletres. No et sé dir si sí o si no, només et miro i m'endinso en tu. No em preguntis, que no et preguntaré. Aloma bella i clara, jove, sensual. Quina bonica sensació tocar de nou una pell perfumada i fina. No em demanis, que jo no et demanaré res més que aquells petons de desig inenarrable. No m'expliquis, que jo no t'explicaré res més que el que et sigui grat a l'oida. Aloma preciosa, princesa dels somnis reals. Havia pregat i demanat que fessis acte de presència, és cert. Però no em pensava que seria tan ràpid. Tanta força interior tinc, que has arribat com un bàlsam per les meves ferides? He de creure en els déus ancestrals? O potser tu i jo també som part de la cadena còsmica i interactuem? Aloma, sé que no ets un emmirallament, que ets real, ...

Pobre Maragall: es va ofegar en l’Espanya plural socialista Santi Capellera i Rabassó *periodista P asqual Maragall ha estat el gran enganyat de tot el procés de canvi que es va donar a la Generalitat l’any 2003, després de 23 anys de governs continuats de Jordi Pujol i de Convergència i Unió. Les declaracions del líder socialista acusant el president José Luis Rodríguez Zapatero de fer-lo fora a favor de José Montilla com a candidat no van ser improvisades. L’expresident de la Generalitat va anunciar al seu successor, José Montilla, en un dinar que els dos màxims dirigents del PSC-PSOE van fer el 22 de febrer a la Casa dels Canonges, residència oficial del president de la Generalitat, que tenia intenció d’exposar de manera pública la seva valoració crítica de com havia anat tot el procés de canvi de president i d’ideari polític. Durant la trobada els dos líders socialistes van intercanviar punts de vista oposats, “es van dir el que s’havien de dir” i en conseqüència, no van arribar a ...